marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

15 d'abril de 2019
0 comentaris

EL TOBOGAN COM A OBSERVATORI

El meu preceptor menor tenia ganes de parc, avui horabaixa, que ja comença a fer bo i s’ensumen les vacances santes. En arribar-hi, se’n va capdret al tobogan més petit i no li costa gens fer cua. La criatura que el precedeix es pren tot el temps del món per pujar els tres escalons que menen al capdamunt de l’estructura de joguina i el preceptor està inquiet perquè com més via faci, més vegades podrà amollar-se. Per això no ha dubtat gens a fitar-lo amb la mirada més múrria i blava que s’ha trobat acompanyant-la amb dos o tres vocables inintel·ligibles –el problema és nostre per no entendre el que diu amb tanta claror- per aviar-lo amorosament. I com tot el que es proposa, ho ha aconseguit: el menut ha accelerat la pujada amb una rialla d’orella a orella tot començant un joc entre tos dos que ha durant tres o pujades i davallades.

Fins que ha arribat un altre passerell de les seves talles amb clares intencions d’interrompre la concòrdia i s’ha colat per pujar a la plataforma. Clar que son pare l’ha renyat i li ha dit que havia d’esperar que pujassin els dos camarades, que eren primers que ell. El nou toboganer, però, s’ha renegat i la renyada del pare, per això, s’ha intensificat fins que, d’impotència, ho ha donar al plor. El dos camarades, lluny de seguir el joc, s’han palplantat a banda i banda del menut amb llàgrimes de cossi com si li demanessin explicacions per aquella actuació que no treia cap enlloc. I en no trobar resposta, han pres cadascú per la seva banda oblidant-se del tobogan dels nassos. Sàvia manera de solucionar conflictes: aïllar l’element discordant.

Un cop a casa ha volgut veure la part del concert Live Aid que va fer Queen a l’estadi de Wembley el 13 de juliol de 1985. El seu germà, el meu preceptor major, és un fan incondicional de Freddie Mercury i el posa per pa i per sal. I son germà, disset mesos plens de seny i estimera, per imitació i devoció, segueix el concert de poc més de vint minuts amb màxima atenció i ja se’l coneix. Tant és així que m’indica clarament que vol veure el moment que Freddie fa cantar els prop de vuitanta mil assistents just després d’haver interpretat “Radio Ga Ga”.

“Eo”, diu ell, i en veure que, a la seva manera, fa part de la mar de mans que van i vénen com veles, fa posar els cabells de punta a qui l’observa sense perdre’s detall.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.