marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 de març de 2019
0 comentaris

L’ESTAT DAVANT LA SEVA CARICATURA

Que la revolta principatina, iniciada el 10 de juliol de 2010 amb la manifestació del “Som una nació. Nosaltres decidim”, ha posat contra les cordes democràtiques les estructures de l’Estat espanyol, només ho neguen els que segueixen ancorats a temps pretèrits en què drets i llibertats estaven fortament custodiats i que, en certs àmbits i mitjans, es coneixen com el “Règim del 75”.

És evident que aquesta revolta va d’emancipació però també de reconeixement ple dels drets i de les llibertats essencials reconeguts, una i altres, a l’article 10 de la Constitució Espanyola “1. La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inhe­rents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social. 2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.

No caldria dir-ho perquè tanmateix el supremacisme no atén a raons i t’ho negarà com nega tot allò que no l’afavoreix, però per dir-ho no s’hi perd res.

En això pensava -digau-me naïf, políticament – en contemplar l’èxit de la manifestació d’ahir a Madrid, una veritable gesta que el poder negarà o, com es pot observar, menysprearà o fins i tot blasmarà. Del que es tracta, imposen els jerarques de l’estat en plena descomposició, és negar qualsevol fet constatable o evidència que s’enfronti a la sacrosanta política assimilacionista i colonial que se segueix a l’Estat espanyol des de fa una eternitat o gairebé.

Així, el que cal és tractar de facinerosos o de terroristes, no ve d’un pam, els independentistes i els qui reclamen una atenció escrupolosa, en el grau màxim de respecte als drets bàsics de la ciutadania, propis d’una democràcia exigent i altament responsable. Aquesta és l’única resposta que l’Estat dóna al reclam; és incapaç de donar-ne cap altra i aquest és el drama social i democràtic que patim.

Criminalitzar la dissidència, qui demana diàleg i acords, evidentment, dins i fora de la constitució que, com més va més fortifiquen; aquesta és la consigna que segueixen amb tota devoció la majoria aclaparadora dels partits polítics d’implantació estatal. Els mateixos que, després d’insultar i vilipendiar els milions d’independentistes principatins i els moltíssims més que volen canviar un Estat que fa aigües, diuen que la democràcia d’aquest Estat és exemplar i ocupa els llocs més alts en el rànquing dels estats democràtics. I és que molts dels líders d’aquests partits i pràcticament la totalitat dels poders fàctics i manifests no han sortit de l’ou de la democràcia orgànica.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.