marginàlies

El patriarca té mal tractar l’enyor i demana d’anar a dinar a la bodega aquella que tant agradava a la seva dona. Li costa moure’s però encara costa més no saber on ha de descarregar el desassossec que està convençut que és el causant del tremolor de mans i peus que sent amb molta intensitat des de fa mesos i que no hi ha píndola que apaivagui. I tanmateix, diu amb una espurna de llum a cada ull, en plena decrepitud no ve d’un bellugueig insensat.

A la taverna preferida hi ha poca gent, només cinc clients distribuïts en dues taules. L’amo els ha reservat la taula que esguarda l’entrada per facilitar les maniobres d’aproximació del patriarca, que esbufega lleugerament a cada passa. Tots dos se saluden amb una estreta de mans molt més que amical i el taverner diu al venerable que s’alegra de veure’l; que ja es pensava que no volia saber res d’ell i de la seva taverna, al que el vell respon amb una picada d’ulls humida.

L’amo sap bé què vol i no li ho demana, li diu que li ha fet ben a posta un braç de me que ja està a punt. Ben segur que el fruirà, diu el vell, encara que darrerament té mal de passar el menjar i en dues mossegades ja està ple.

S’ha fatigat i només ha anat del cotxe, aturat a la porta, a la taula parada per ell, una trentena de passes que li han pres tot l’aire. Però sortosament i estranya se n’ha pogut refer aviat tot recordant la darrera vegada que dinà en aquella taverna amb la seva dona.

Ella començava a notar els estralls del mal que no tenia aturador i així i tot féu bon cap de taula. Si va a dir ver, li va dir ella fent el cafè, de les penalitats no me’n record i supòs que és per això que em fa l’efecte que la vida m’ha plagut, estimat. I és aquell aplom, aquella implacable quietud, aquella estranya harmonia de sa dona que voldria per ell, que no troba com i on abocar l’ànsia que el rosega.

El braç de me ha estat deliciós, sí, i ho fa a saber al taverner amb tot èmfasi, agraint-li també la copa de vi de la seva pròpia vinya a què l’ha convidat. I si tens cardenal d’avui, i si és de Lloseta, en voldré un tall, rebla amb una mirada que vol ser infantilment llépola.

En fer la segona cullerada al cardenal, sent una mà a l’espatlla i una veu d’avenc que diu el seu nom i malnom lentament i clara. El patriarca es gira tan aviat com pot per trobar el rostre d’aquella mà tota ossos i en trobar-lo hi veu un desconegut. No reconeix aquell esguard poc afectuós que esbossa un somriure maldestre.

El desconegut, en veure el seu desconcert, li diu qui és, i el vell, en veure la cara que feia més de setanta anys que no veia hi veu clarament un dels seus suplicis d’infant. Sí, al davant tenia l’assot i l’amargura de la seva infantesa, les mans que el fermaren a un ametller perquè les formigues carnisseres el mortificassin. L’esguard que li deia que era un aturat, un cagat que no arribaria enlloc. Per anys que facis, mai no perdràs la fesomia, li diu el desconegut retrobat amb fatxenderia. Cuida’t, li enrostra abans de sortir de la taverna. Li guanya de més de cinc anys i ningú no ho diria: dret com un fus, sense necessitat de bastó, la pell ben tesa i colrada, ulleres de sol fosques, perfumat  carament.

No és capaç d’acabar-se el tall de cardenal perquè acaba de veure el diable, el veritable, la figura que necessàriament ha d’avançar la mort.