marginàlies

El lector més exigent per a un escriptor que no ho vol ser de foteses és la paperera, escriu en una plagueta que li regalaren. És russa, comprada a la casa Singer de Sant Petersburg, Píter com li diuen els del lloc, a tocar de l’església del Salvador sobre la Sang Vessada, el nom més adequat per a un oratori exsoviètic. L’hi dugueren com a record i amb la millor de les intencions, però és un plec que no facilita gens el trajecte indubitatiu del bolígraf, ans al contrari, el paper marronós, rústec, molt semblant al d’estrassa, actua de fre, com si fos paper censor o agent antiavalots.

El meu món és molt lluny de mi, segueix escrivint amb resistència després de pensar-ho una estona llarga i s’adona que per aquest resultat no calia haver-se preparat a consciència, seguint el dictat de la neurosi que mai no l’abandona i havent-se fet a la idea que cap mosca no li distreia la rotació boja del seu cervell.

La nit anterior, havia llegit al Llibre dels Jutges 12, 8-10: “Després de Jeftè, el jutge d’Israel va ser Ibsan, natural de Betlèhem.  Va tenir trenta fills i trenta filles. Les seves filles, les va casar a fora i va fer venir de fora trenta noies per als seus fills. Va ser jutge d’Israel durant set anys. Quan va morir, l’enterraren a Betlèhem”. I amb bolígraf verd havia escrit com a resposta que no cal omplir cap buit dels que ens encerclen amb cap paraula.

Més ens val, li costa escriure, cercar els sorolls amics en la ciutat impura i renegada. De les ciutats només en salva els terrats i els punts més allunyats dels carrers perquè accepta que ni la ciutadania les estima ni elles fan res per cridar l’estimera. Atrauen més la brutícia que no els ramells ni les flors.

Per paga sent tan poc consistent el seu poble! Com la plagueta russa on escriu, que es desfà i cada full alliberat del jou del llom tira pel seu compte i permeten que els més sapastres hi escriguin sentències no gens afinades com que adquirir coneixement no vol dir comprar-ne.