El meu preceptor major ha entrat a casa molt enfadat i irritat, avui. No n’ha volgut explicar les causes en témer, probablement, que no les entendríem. Qui sap. Irritat, no troba forat per fugir de la inquietud ni racó confortable per descansar-la. Va i ve com una guineu engabiada i per molt que hom li proposi fils de pensament per tornar al regit que el caracteritza, li costa sortir del bucle on ha caigut incomprensiblement.
Avui, després de renegar de manera molt gruixada i d’acarar-se amb tothom amb veu severa i pujada de to, m’ha demanat –amb una fredor d’espant- les pintures guaix i me n’he alegrat perquè la demanda equivalia a voler sortir d’una emprenyadura que no fa per ell.
Se n’ha anat directe al negre i l’ha escampat com si volgués picar l’ullet a Antonio Saura. Els feia córrer amb ràbia, amb les dents estretes i el pols en fugida. S’hi ha entretingut força, fent cercles de dol i sols impenetrables. I tanmateix ha volgut sortir del tenebrisme pintant de blau un sol plorós que vigilava una mar atractivament grisa.
En fer la darrera pinzellada m’ha demanat -ara sí amb la seva veu amatent- una altra làmina per pintar un cirerer. I en haver-lo acabat m’ha dit que ja estava bé, que no faria més rebequeries, com si la malsofridura fos semblant a fer mala vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!