marginàlies

Anit, en el Centre de Cultura de “Sa Nostra” s’ha presentat el llibre “Déu meu”, de Jaume Santandreu, editat per Lleonard Muntaner en la seva col·lecció Jericó. Hi han pres part Maria Muntaner, editora i moderadora; Mateu Matas, “Xurí”; l’autor i servidor. Aquest és el text de la meva presentació.

Bon vespre.

Primer de tot vull agrair a Jaume Santandreu que m’hagi confiat la presentació d’aquest “Déu meu” tan seu, conjuntament amb en Mateu “Xurí”. I tanmateix he de confessar la meva condició de copresentador suplent perquè a qui ell volia convidar no era a mi, sinó a Oriol Junqueras, el president del seu partit i autor de l’epíleg del llibre, a qui ni tan sols va poder fer la comanda perquè està tancat incondicionalment pel caprici d’un estat orb i arbitrari que és incapaç de desempallegar-se de la seva herència autoritària. Junqueras, un home digne, exemplar i per això de bé, ara mateix, és jutjat supremament i ignominiosa per ser radicalment demòcrata, escrupolosament pacífic i fidel a les seves ànsies ben legítimes de llibertat individual i col·lectiva. Per això, no puc continuar sense expressar la meva gratitud profunda als nostres presos polítics i als altres capdavanters públics jutjats que, des d’ahir, pateixen una cruel pantomima en forma de judici que sols percaça la seva humiliació, la venjança i l’escarment. Per a ells i per a elles, honor i reconeixement infinits.

Entrant en matèria, cal dir tot d’una que “Déu meu”, per molt que l’autor hagi expressat en diverses ocasions que és un exercici de literatura 2 o 3.zero, no deixa de ser una proposta de risc i, per això, contra tots els corrents que avui bufen en tots els àmbits i els racons d’aquest món global que tan poca mirera fa. És cert que l’estructura del llibre s’adiu molt amb les propostes comunicatives avui predominants on la condensació hi juga un paper fonamental. El repte de dir-ho tot, o gairebé tot, amb 220 paraules és de màxima exigència. I elaborar altres tantes 220 entrades un grau més de rigor.

Com sigui, es tracta de 220 reflexions de 220 paraules cadascuna al voltant de Déu que es fa Jaume Santandreu, per dir-ho planerament i a risc de cometre blasfèmia. I al Déu seu, vull dir al de l’autor, el conformem essencialment  la persona, entesa com un animaló de camp que no es cansa mai d’ensumar i de seguir les ensumades; la religió; el sexe; la marginació; la literatura; la pàtria; la parla; la polèmica…

“Déu meu”, si no m’he descomptat, és el trenta-tresè llibre publicat per Jaume Santandreu i forma part del grup que varen néixer en un moment personal molt concret, tenint en compte, però, que tota la literatura de Jaume Santandreu, publicada i inèdita, respon acusadament a un instant concret de la seva vida. I també que cada aportació literària que fa és conseqüència de l’anterior i preàmbul de la següent. És per això que no és gens gratuït afirmar que “Déu meu” és la síntesi de tot el que ha escrit fins ara a través de llibres i d’articles periodístics. I per fonamentar-ho, només cal fer una ullada a la seva vida d’escriptor.

Jaume Santandreu comença a editar –no a escriure- als 32 anys amb “Dos pams d’home”, un recull que obtingué el Premi Ciutat de Manacor l’any 1970. I per aquells anys ell ja havia anat de missioner a Perú, del 1963 al 1967, i un cop retornat a Mallorca, treballant a un hotel de Cala Bona, havia decidit ser capellà obrer.

En fer els 40 anys compareix el primer dels llibres més testificals, “Els negres ajuden a fer fosca”, el quadern de camp d’un viatge africà fet a les acaballes del 1976 i el començament de 1977, i que és un homenatge a la resistència, a la brega incessant a favor de tota mena d’alliberaments, en contra de tot d’esclavatge i, per la mateixa cosa, un clam per la dignitat humana sigui quin sigui el caràcter o l’àlies d’aquesta humanitat. I aquest serà un objectiu permanent en tota la seva vida i obra.

Aquells anys ho són de rebel·lia un cop mort el dictador. Temps de vagues, de fam i de els convencionals, de la marxa pel treball i la cultura, dels famosos “cent milions robats a la fam”. Són les primeres passes en el fondal de la marginació tot inaugurant el Casal d’Acolliment La Sapiència, primer, i l’Hospital de Nit després. És, també, quan Can Gazà es creua en la seva camada cap a totes les utopies. Tot un magma que esclatarà a la novel·la “Camí de coix”, el segon títol testifical que vull indicar, que guanyarà el premi Ciutat de Palma 1979, i que es resumeix amb un apotegma que no té retop: fa més camí un coix que camina, que un home sa que està assegut.

Per celebrar els 50 anys, el 1988, Jaume Santandreu emprèn un viatge per la mar tropical –i també pel seu mar interior- en un vaixell mercant. Venia de perdre son pare, ensulsiada que reflectirà en un dels seus llibres capitals, “En nom del pare”, i entrava en crisi una de les iniciatives a favor dels marginats, l’Hospital de Nit.

D’aquest viatge que volia ser transformador en torna amb el poemari “El cos de l’estimera”, tercer llibre notarial, un text, segons l’enyorat Guillem Cabrer, de perspectiva testimonial per poder avaluar els canvis, metamorfosis, transubstanciacions, que han enriquit l’itinerari del poeta.

També és temps de crisi en el moviment marginal, temps de ruptures a l’Hospital de Nit i de nous ginys com El Refugi. Temps de transformacions socials molt profundes; temps cruels per les morts per sobredosi, per la pandèmia de la sida i per l’atemptat del carrer dels Apuntadors. Temps rúfols que es concentren en un poemari dur, “Tristesa amant”, que fa de pròleg a una altra peça cantonera de la seva literatura, “Encís de minyonia”, quart llibre testifical, una veritable biòpsia primmirada i esborronadorament sincera dels seus primers deu anys de vida marcats per l’abús sexual que va patir, un dels primers casos, sinó el primer, que es denuncien públicament.

Instal·lat a Can Gazà des del maig de 1996, inicia la seva etapa literària més productiva. D’aquest temps madur, plenament gazanenc, se’n poden destacar les novel·les “Mortuus Dei”, “Catedral amb armaris” i “Llobacarda”, i el recull de poemes “Estopa encesa”, un altre text enrabiat i cinquè notarial que, a parer de Sebastià Alzamora és “un llarg poema discursiu a moments, admonitori d’altres, torrencial en qualsevol cas, unificat a través del diàleg amb aquest germà escindit del mateix poeta amb la finalitat de cantar la glòria de la Germandat Universal dels marginats, els baldats de la realitat, que tanmateix són forts i bells perquè són els fills naturals de la Vida”.

Per celebrar el seu setanta-cinquè aniversari Jaume Santandreu decideix de fer un altre llarg viatge per mar del qual en torna amb molt de material literari: entre d’altres originals inèdits la seva darrera novel·la publicada, “Operació Tiara”.

Novament retornat al paradís trobat de Can Gazà, reprèn un projecte que inicià el novembre del 2012 per fornir un blog que acabava d’obrir, la primera entrada del qual es deia, precisament, “Déu meu”. La intenció era seguir una mena de diari obert que tractaria els temes que desperten el seu interès i, per això, s’adaptaria al nou espai on, per ser eficaç, no es pot ser molt extens. D’aquí neixen les 220 paraules que impossibiliten la divagació i els ornaments innecessaris.

La redacció de “Deu meu” inclou, com ja he dit, 220 entrades que varen ser escrites del desembre de 2012 al juliol de 2013. Aquesta “bíblia de butxaca”, com ha qualificat Jaume Santandreu “Déu meu” i en la que es despulla sense deixar cap bri de roba, com també diu, romangué encalaixada cinc anys. Durant aquest temps i en vistes a una possible publicació Cati Castell i servidor la vàrem revisar curosament i la recomponguérem per temes a fi de facilitar-ne la lectura.

L’any passat, amb motiu de la celebració dels 80 anys d’en Jaume, l’equip que gestiona Can Gazà, com a regal, decidí d’engegar-ne l’edició i Lleonard Muntaner n’acarà el repte.

I aquí el teniu, aquí teniu el mapa –i no mut precisament- de la geografia de Jaume Santandreu; el seu corpus o el seu cos sencer. En ell hi trobareu reflexió, molta reflexió. I ganes de gresca que actua com si fos l’antídot de l’avorriment. Hi trobareu la sal que fa més mengívola la vida; les cinglades que es mereixen els abusadors de tota mena; les llenderades que reclamen els hipòcrites; la denúncia que mai no hem de deixar; la dissidència que mai de mai no hem d’abandonar i també les dosis de tendresa que han de marcar necessàriament totes les revoltes si ho volen ser de debò i volen reeixir.

Al cap i a la fi, l’únic déu creïble, ens ve a dir Jaume Santandreu, és el de la tendresa i així mateix ho explica l’autor: Si voleu trobar el meu rastre, cercau-lo als llavis d’una besada sincera, amorosida, càlida, lasciva, si cal. Quan vulgueu assaborir el meu gust, paladejau la saladina d’unes llàgrimes tot regalimant, manses, per una galta.

Diu Antoni Serra en el pròleg que “Déu meu” es Jaume Santandreu, però més, molt més, perquè és el cos, sense ànima, però amb la força essencial de la totalitat”, i és ben cert. També considera, jugant assenyadament amb els conceptes, que el llibre de Jaume Santandreu no és un llibre, és la totalitat de l’impossible possible, de l’espai inexistent però que existeix, que tots nosaltres hem creat sense tenir-ne coneixement de la seva inexistència/existent.

Jo, de vosaltres, faria cas al mestre Antoni Serra, que al final del pròleg ens aconsella: Llegeixin Déu meu, perquè es descobriran a si mateixos dins l’espai impossible…

Moltes gràcies.