N’Ireneua, l’ovella negra de Can Gazà, l’única en quaranta anys, ha fet dos anyells, un de blanc i un de negre per fer content tothom i per demostrar que és en la diversitat que la vida fa el ple. Començam bé l’any a la granja. No l’ha començat igual el nostre telefonista, que fa deu dies tingué una angina de pit de la que s’ha recuperat força bé. En fa uns quants que li donaren l’alta i està content d’haver tornat a casa i a la rutina diària. Tanmateix, no pot dissimular l’ensurt. L’ajudant del coc també s’ha abonat a la malastrugança i ahir s’escapçà el palpís del dit del cor de la mà esquerra. Quatre punts, li han posat, i sense anestèsia, que ha fet feinota feixuga al camp i sap què són les martellades i els traus, i les formes resolutives i immediates de cloure’ls suportant estoicament les conseqüències. Al fusteret l’han operat de cataractes i se’n fa creus de la claror que fa i que percep amb una netedat que, afirma categòric, desconeixia. Al custodi de les postres i encarregat de tallucar la verdura per a l’aviram li han sortit sedes a les mans i diu que no li piquen gens ni hi sent gens d’ardor. Cada any paga dels seus estalvis provinents d’una esquifida pensió no contributiva el sopar de cap d’any i els seus companys li ho agraeixen a la seva manera, que no sol ser l’acostumada, la que d’habitud sol córrer Can Gazà enllà. I el custodi de les postres, de tots, és el que té la salut més magra: ja li han tallat una cama i la que li resta el fa anar pel camí de l’amargura. És el panorama que presenta Can Gazà havent consumit els primers quinze dies de l’any. Un panorama que també contempla zones obagues, és clar, habitades per cossos altament contaminants dels que ens preservam amb profilaxis diverses que, gairebé sempre, fan l’efecte desitjat. Però d’aquestes zones val més no parlar-ne; almenys avui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!