marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 de novembre de 2018
0 comentaris

MEMÒRIA FUGISSERA

Tenia la saturació d’oxigen en sang feta pols, un edema sever, taquicàrdia i altres desordres habituals en estar a punt de fer noranta anys, adversitats que aconsellaren l’ingrés hospitalari. En unes hores ha remuntat força i està més asserenat. Tanmateix, no s’acaba d’acostumar a les bates clíniques, que sembla dissenyades a posta per ridiculitzar els malalts, ni a les habituds hospitalàries; com tothom, afegeix resignadament.

Té la memòria immediata fugissera i li costa molt fixar dades. Segons qui hi entén, es troba en un estadi molt inicial de la malaltia d’Alzheimer. Afortunadament l’avanç és lent i la medicació respon com s’esperava. De fet, no ha perdut les emocions davant els néts i renéts, ni en rememorar la seva dona, que morí fa mesos.

Diu que ha dormit intermitentment perquè enyora el seu llit i el seu coixí.  De sempre ha tengut mal dormir fora de casa. I així i tot reconeix que es troba molt millor que anit, quan entrà amb els números molt alterats. I d’aquesta alteració numèrica, que indicava que estava fotut de veres, passa a rememorar els seus primers anys a la vila, on son pare, funcionari de l’ajuntament, es dedicava a l’estraperlo, diu fluixet, encara, com si encara calgués vigilar. Son pare guardava el gènere en un despatx municipal. Millor lloc, impossible.

Se li entonen els ulls, parlant de son pare, que reconeix que no era exemplar en tot; que tenia certes ombres tot i que era favorer de mena i amb una predisposició especial a atendre als més desvalguts en els pitjors temps. Era un gran seductor, diu, i sap de cert que tractà, així ho diu per evitar altres verbs més compromesos, amb diverses dones. Tocava molt bé la guitarra, son pare, i les guitarres, temps era temps, obrien i tancaven les revetlles públiques i no tant.

Sa mare, la seva padrina, sí que era una dona fascinant. Sabia tocar molt bé el llaüt i fins i tot va escriure unes plaguetes amb les cançons que sabia. D’aquestes plaguetes ell en conserva una que conté dues composicions seves i que són ben agradoses, diu. Segur que en va compondre més i se’n penedeix d’haver estat tan descurat en conservar les coses de l’avior. Ell també sap tocar la guitarra i li sap greu que cap dels fills no n’hagi volgut aprendre. Tots tenen el sentit musical en els talons, diu. Han sortit tots a sa mare, que no valorava gens la música i tenia veu de cossi.

I no acaba la frase que demana quin dia de la setmana i de mes estam, que quan entra a l’hospital li roben la roba de carrer per posar-li una bata ridícula que es ferma darrera i et deixa el cul a l’aire, i la data perquè no sàpigues quin dia et trobes i així et puguin tenir el temps que vulguin.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.