Vladivostok. Li ha vingut la paraula en dutxar-se just aixecar-se del llit, mentre s’ensabonava el cap. Vladivostok. I immediatament després d’ocupar-li el front, s’ha aturat de fregar-se la testa per mirar d’esbrinar per quins set sous comença a fer voltar el nom d’una ciutat russa de la qual no en coneix res, absolutament res; i amb moltes dificultats seria capaç de situar-la en un mapa mut. Vladivostok.
Ha estat a punt de cercar referències mentre es connectava via mòbil a la ràdio a través de la qual s’informa diàriament mentre va a treballar a peu, però no ho ha fet per no donar més peixet a l’oradura. Vladivostok. Faltant un quart per les set, en aquestes alçades del setembre, la fosca és negra i l’enllumenat públic s’apaga, no sap si per una pana o perquè l’automatisme que l’activa i el desactiva encara manté l’horari de l’estiu de ple. Vladivostok. Només sap que és allí on acaba el Transsiberià.
Dues hores més tard, faltant un quart per les deu, s’assabenta que el jutge de Gant, a Bèlgica, ha denegat l’euroordre de l’Audiència espanyola contra Valtònyc. No pot evitar una rialla escandalosa d’eufòria que sorprèn els seus companys de feina. Vladivostok. Telegràficament els diu el que llegeix i només un estreny el puny dret i el puja fins a la templa. Els altres tornen els ulls i l’atenció a la feina. Vladivostok.
Però llegint més atentament com ha anat això de Valtònyc i atenent les primeres reaccions, el brunzit de Vladivostok es va diluint com si partís amb el transsiberià. Valtònyc. La justícia espanyola es va cobrint de vergonya i tanmateix els que haurien de dir callen i bramen els que estenen el seu odi. Vladivostok? No, Valtònyc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!