marginàlies

El conegut d’un saludat d’un bon amic meu em veu sortir de la botiga de queviures de referència i després de presentar-se em demana si tenc un minut per escoltar un projecte empresarial que va madurant des de fa molt de temps però que abans d’exposar als possibles inversors vol saber què en pensen persones de distints àmbits. Li retruc que jo, de negocis, no en puc aconsellar ningú perquè som un negat per a aquests quefers; que no tenc gens de sentit empresarial, vaja. Ell, però, amb un somriure d’esberlar incredulitats em diu que li interessa més que li digui com sona la música que no el que diu la lletra. Vaig per dir-li que podem fer-ho a la inversa, que li diré què en pens de la lletra sense fer referència a la música, però me n’afluix.

L’home, un poc més gran  que jo, ben arreglat, ulleres de sol de marca cara, jersei rosa intens, comença per dir-me que és un negoci que té a veure amb el turisme, la gastronomia i els productes de proximitat, la sostenibilitat en tots els ordres i l’amor il·limitat a aquesta terra que tant ens dóna i que tan poc rep a canvi. Sona bé, dic d’entrada, encara que molt ambiciós, si ha d’abastar tants de d’interessos. I torna a riure amb una confiança molt més que generosa.

I tot d’una em diu que té a veure amb l’aprofitament integral i industrial d’una planta invasora que tothom pensa que no ho és, molt poc simpàtica, tirant a lletja, i que no obstant això se’n pot treure un profit extraordinari. I em mira fit a fit fent una pausa dramàtica que, certament, em desconcerta. La figuera de moro, diu lentament ajudant-se dels dits de la mà dreta fent un cèrcol per remarcar i emfasitzar les quatre paraules. Aclaparat, em costa de reaccionar i ell em surt a camí perquè pugui mostrar sense complexos la meva perplexitat.

Mirau, em diu, les figueres de moro floreixen entre els mesos de maig i juny, just en el moment en què comencen a venir a balquena els turistes. I fan unes flors extraordinàriament belles, d’una bellesa gens àrida, de les que criden les càmeres fotogràfiques, pràcticament com la flor de l’ametller. Us imaginau un sembrat de moltes quarterades de figueres de moro florides? quina meravella! Quina crida per visitar-nos! Una planta mexicana que ja tractam com a nostra, de tota la vida, que ha passat de servir per marcar una fita, un marge, a representar la prosperitat, la desestacionalitat… Perquè del que es tracta és d’aprofitar al màxim i a l’engròs tot el que ens donen les figueres de moro, que consumeixen poca aigua i no requereixen d’un tractament delicat. El rendiment que se’n pot treure, però, és immens.

Les figues de moro acaben de fruitar en el ple de l’estiu i es cullen acabant aquesta estació i començant la tardor. I d’ella se’n pot fer gelat, xarop, arrop, melmelada i altres receptes ben saboroses perquè la dolçor del fruit és ben generosa. Sabeu que les figues de moro són bones per al fetge, ajuda a regular el sucre de la sang i ajuda a reduir el colesterol? Fins i tot diuen que es molt bona per curar les ressaques, que us sembla? A més, les pales tenen propietats antiinflamatòries, alleugen el dolor i cicatritzen les ferides. Amb un bon prograna de difusió de les seves propietats que acompanyi la publicitat dels productes del nostre projecte empresarial l’èxit està assegurat.

I si m’apura i en un gir arriscat i aventurer en grau extrem al projecte –que a mi em fascina, ho reconec- podríem reintroduir la cotxinilla, l’insecte homòpter còccid que criava, o cria, en les pales de la figuera i del qual s’extreia, o s’extreu, el carmí. Tot natural; el retorn a la naturalesa amb criteris industrials però curosament dimensionat, amb respecte escrupolós a la natura, als illencs i als nostres interessos socials, econòmics i de país madur. Què li sembla? Sona bé, la música, o no? La lletra, ja ho sé, necessita polir, però ja trobaré qui ho faci.

De peu dret a l’entrada de la botiga de queviures de referència, amb la senalla fins a dalt que pesava, a l’hora de dinar i amb convidats que m’esperaven a casa, feia mal entrar en diàleg serè amb aquest  conegut d’un saludat d’un bon amic meu de somriure desballestador d’incredulitats que en sabia la mar de les figueres de moro. No m’he atrevit a dir-li que no veia negoci en el que m’exposava perquè som incapaç de veure negoci enlloc, no perquè no ho fos. I com he sabut, m’he agafat en el seu somriure confiat i li he dit que feia anys, que no menjava una bona figa de moro i que estaria encantat de comprar i assaborir el productes que proposava d’elaborar.

M’ha donat les gràcies per escoltar-lo i mentre se n’anava m’ha demanat si sabia que durant molts d’anys, els mariners que feien travessies llargues, se’n duien figues de moro per apagar la set. No, no ho sabia.