marginàlies

Des de fa uns mesos, Campanet ha recuperat l’entorn i l’església de sant Miquel per a actes culturals a través d’un programa d’integració social, iniciativa que cal aplaudir perquè l’indret bé que s’ho val i la finalitat no pot ser més encoratjadora. Ens cal, als illencs, recuperar per fruir-los amb tot el seu esplendor espais com aquest carregats de vida. I, a més, atendre les necessitats de les persones que requereixen atenció preferent.

Durant aquest temps s’hi han programat concerts i ahir li va tocar el torn a Biel Vilanova, un campaneter tocat pel do de la música que el 1971 va gravar el single “La roda” i gairebé cinquanta anys després ha retornat a la composició de cançons i a interpretar-les a la manera dels cantautors que el marcaren i ens marcaren. Segons ell, ha tornat a afinar veu i guitarra per omplir d’activitat productiva la jubilació.

Guitarra i veu per transmetre el tremp de la sensibilitat vers la terra, la nostra i la de tots; la claror de la crítica de tot el que desagrada i compromet la nostra malmenada condició humana i la justícia apallissada.

Biel Vilanova, a més, és un bon amic que m’ha fet l’immens honor de posar música a un poema meu, sense títol, que vaig incloure a “Botons de foc”, editat a Moll el 1987, i que li vaig dedicar a ell i a la seva dona, Conxa Socies. El poema és costerut, envitricollat i en Biel, posant-hi música, el clarifica, el fa molt més menjívol i païble. I incorporant-hi una tornada, sense voler el titula: L’aigua és foc. A l’església de sant Miquel, el dia de l’estrena ho vaig veure clar.

Extraordinari. Ja ho he dit: un honor.