Els cabells mullats no senten
les mans que dibuixen papallones
en el llenç que despleguen
sobre l’esquena que desespera.
Ni poden veure les dreceres
que prenen els estels que fugen
dels bancs de pena i tristesa
que s’han posat a les espatlles
dels amants que tracen camades
en la pols que aixeca la desitgera.
El quartet de corda s’afanya
a euforitzar l’aire que queda
en passar el tedi i la petulància
dels paràsits i dels que manen
per no voler suar la soldada.
Qui sap si quedarà la música
en dissipar-se tanta indecència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!