marginàlies

Les mans encara li tremolen molt i li costa centrar l’atenció i recordar on ha guardat les coses, que treu i fica a la mala dins dues bosses reciclables de supermercat. És tot el que té, probablement. La mirada extremadament depauperada ho diu tot per no poder dir res. L’alcoholèmia activa que manté des de fa molts d’anys l’ha retingut ingressat una desena de dies i en ser donat d’alta i sense poder anar enlloc més, ha tornat a Can Gazà, on hi ha residit en diverses estades. No deu fer quaranta quilos.

Can Gazà no està obert per morir-hi, li recordam, sinó per viure-hi com més temps millor fent front amb les màximes garanties les malalties que ens assetgen. Fa veure que ho entén però el dubte pesa molt més que ell; i ell ho sap i no fa res per contradir-ho.

Diu, també, que sap que la vida li penja d’un fil; que amb la medicació que pren, si beu, hi pot quedar. I tanmateix els ulls no els té al despatx on no hi voldria ser per escoltar una mena de sermó que el fastigueja. Té els ulls barrejats amb les coses que té ficades de qualsevol manera dins les bosses de supermercat.

Quan surt rossegant els peus, talment un esperit vestit, una veritable desfeta, mostra una diminuta cua de cabells en el clatell. Fa més embalum la goma subjectadora que els pèls en escamot. Entre tanta devastació, un punt maldestre de presumiguera. I sobre aquest cordellí fluix s’hi haurà de construir una llar per agombolar la quimera que desconeix.