marginàlies

I és just ara que enyoram quan florien
els ametllers i posàvem a punt
els estris d’escriptura tot untant
d’oli de lli les corbades del seny,
que mai no ha conegut els angles rectes.
En ple hivern ens escalfàvem les mans
per escriure a cada flor que ja n’hi ha
prou de blederia i de ser estugosos.
Les vellardes soques dels ametllers,
tan avesades a fer de raspall
a les ovelles, eren les pissarres
per escriure-hi amb lletra fina, clara
i catalana que la rebel·lia,
tot i estar proscrita, no ho ha donat
a les cames, encara; que, tot i
la preferència de l’estultícia
i la pregonesa del servilisme,
l’obstinació segueix traüllant
per forjar rebecs i contestataris.
Florien els ametllers i esmolàvem
la veu per cantar el fred que calcinava,
els passamuntanyes de les renúncies
i els ulls de sang de tant bramar els greuges.
Esclataven els ametllers i amb ells
l’embadaliment. I tanmateix, ara,
estúpids, deixam que es tudin els fruits.