El carrer del sol que de sempre m’ha acompanyat, el que tenc més apamat, al que més li costa guardar-me secrets, és entremaliat de mena. És molt enfiladís i no es conforma a seguir dret, com la majoria de carrers que es preuen: s’entreté pujant i descansant a una clastra gran i resplendent i a tres clastretes més. I, per si no en tingués prou, fins i tot es bifurca en el punt més alt –és com un riu amb dos afluents- de forma que dona a tres carrers i no a dos, com sol ser habitual, i un d’ells és el carrer de la lluna, que és una escalonada. Ni fet a posta.
Val a dir que és un dels carrers més bells de la vila i on els colors es prenen tot el temps del món per ser ells amb tot l’esplendor i el silenci hi escriu els tractats que millor ordenen les converses més assenyades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!