marginàlies

És la necessitat apressant de tornar als retorns de sempre; de tornar a trobar els retrobaments que mai no fugen, que mai no escapen, que t’aquieten i t’impedeixen d’ensopegar amb la mateixa pedra. La mateixa pedra i la mateixa figura que descriu el cos masegat quan ensopega com si fos l’única que es veu capaç de traçar. És la urgència de tornar a dir com ell:

He contemplat la vida dels homes
fins a quedar-me la mirada
plena d’encetadures.
He viscut, anys i anys, escoltadís
del renou d’estar en marxa –tot sovint
qualificat d’indesxifrable i confús
als millors tractats de zoologia humana-
que l’home fa quan viu i ho sembla,
i davant seu m’he agenollat en terra
recollint-li les sobres de paraules
tirades com pinyols d’una expressivitat aldana,
i, amb tot això, he après
mitja grapada de mitges coses que, entre totes,
quasi me fan el pes de mitja claredat de viure,
i, des d’ells, m’urgeix
deixar aquí escrit, ara mateix, i dir,
com que fer córrer veu de donar escàndol,
que no hi ha cosa al món
que justifiqui el seguir
vivint ni un minut més,
que ens alliberi de l’estricte deure de suïcidar-nos,
si no és l’amor,
indefinible substància que permet a l’home
d’encaixar dins el paisatge de l’home,
vessunyada a vegades amb la destil·lació lentíssima
del que just dóna d’ell per dues gotes de set,
o trabucada, d’altres,
com una immesurable allau
que d’un cop ens deixa secs tots els estalvis de goig.

“Paràbola i clam de la cosa humana”. Miquel Àngel Riera. Llibres Turmeda, Palma, 1974.