marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

26 de maig de 2018
0 comentaris

ELS EFECTES DEL SEPTET

De sempre ha dormit poc, però des de fa una setmana, des que se sent un avenc al cap i una cavorca immensa a l’indret de l’estómac, el seu son no sedimenta ni fa paret; el sent surar com un grapat de plomes i endevina quan tocarà el dos.

Fa vuit dies que morí sa dona i no creia mai que la solitud que li ha deixat fes tant de mal. I es plany que aquest isolament forçat no respecti els seus vuitanta-vuit anys, que no tingui compassió de ses cames.

S’ha aixecat del llit a les sis cansat de voltar despert. Procurant no despertar el vetllador, s’ha assegut a la butaca preferida de la sala i encara ha aconseguit fer un son prim fins a les set llargues.

A les vuit, el cuidador de torn li ha preparat el cafè amb llet i les galetes maries, i li ha recordat que en aquella hora començava el programa televisiu de música culta que tant li agrada. No en té cap ganes, avui, de seguir-lo, però si no mira i escolta el concert haurà d’entrar en un bucle dialèctic que encara li fa més vessa.

És a temps de sentir començar la “Simfonia de càmera en do major per a set instruments”, Op. 2, de Gavriil Popov. No el coneix, a l’autor, és la primera vegada que el sent a dir però, tot i la severitat i l’exigència, hi pot entrar i un cop dins s’hi sent bé. I tanmateix, li crida molt més l’atenció la manera com el diuen els joves intèrprets.

Al mateix temps que es fa seu el diàleg entre la flauta i el violí, comenta al seu cuidador que recorda com si fos ara els aires de de grandesa i de superioritat imbècil dels músics militars més vells de la banda del regiment on va ser destinat per fer el servei militar com a clarinetista.

-Perquè sabien dir un pasdoble, com si fossin peces sublims i molt exigents quant a l’execució, es pensaven ser els millors virtuosos del món. Molts d’ells feien part d’orquestres i allí demostraven que llegien molt i bé, però que mai no expressaren res que no fos el pas marcial.

El cuidador té ganes de dir-li que Gavriil Popov va patir molt, durant els 69 anys que visqué, sobretot durant l’època de Stalin. Fou un dels molts intel·lectuals russos purgats per Andréi Zhdánov, consogre de Stalin. Amic de Dmitri Xostakóvitx, no tingué tanta de sort com ell –o no fou tan hàbil- perquè la seva música fos acceptada per l’estalinisme. Diuen que mai no superà la persecució i que morí alcoholitzat.

-Aquesta música s’ha de sentir en condicions, no pots tenir el cap a una altra banda, t’ho assegur, diu al cuidador sense perdre de vista com toquen els joves de la sinfonietta i admirant la seva preparació.

I de sobte, en sentir el que es diuen la flauta, el violí i el clarinet, torna a tòrcer la mirada: pensava que la conversa entre els tres instruments li ompliria l’avenc que se sent al cap però com més endins es fa, més s’apregona el buit. I en entrar el violoncel, tot ell és res.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.