marginàlies

Hem passat del dia de la felicitat al de la poesia per fruir avui del dia de l’aigua sense fer cap téntol. Se’n poden fer infinites relacions –i cap d’elles negligible- entre la poesia, la felicitat i l’aigua, tres elements primers i gens primaris; tres segells de qualitat de vida. Certament, hi ha més dies universals, mundials, continentals o internacionals que jorns té l’any. Ja ens està bé, que no quedi per declarar dies solemnes dels dies que es proposen densificar la grisor i l’avorriment; aquells dies que deixen passar les hores com si fossin lluernes i no el ritme de la vida que no deixa cap raó sense batec. Altra cosa és el cas que els feim, a aquestes declaracions. Dimarts no fórem més feliços ni ens proposàrem de provar de ser-ho; ahir alguns llegírem, diguérem, cantàrem o ballàrem versos i avui seguim no atenent la poesia com a font de transformació, de revolta, de llibertat sense qualificatius. I malgrat tota la solemnitat d’aquests dies assenyalats, les tiranies segueixen bombardejant àgores i jardins per sembrar de runa la dignitat humana. Deixam que la mar més nostra s’engoleixi qui vol mirar el futur de cara fugint del pauperisme i la inanició. El poder de la roïnesa afua els cans de l’odi contra qui canta els seus abusos i els seus greuges; menysprea i ataca qui diu allò que sent sense cap més filtre que la seva manera de sentir el món i fer-se’l seu. Impera el fuet, ja ho crec, retornen les galeres i els ciutadans mica en mica es anam reconvertint en galiots. I per anar enlloc, certament.