No hi ha res que vagi bé, com si no deixéssim de trepitjar merda en cap moment des de fa massa temps, encara que darrerament no feim cap passa estàlvia. És una exageració, ja ho sé, però la cosa –això que es diu quan es vol significar tot lo món, l’absolut total- va per aquí. Censures, amenaces d’anorreament, conjurs contra la diferència, paraules empresonades, dignitats emmanillades, veus emmordassades i altres greuges que emmurallen el desig d’esperança, que és tant com dir la voluntat d’alliberament. Si ens priven de cantar i de dir el nom del porc a qui porcades fa, què ens queda? La llum flaqueja, ja ho crec, per molt que ens esforcem a negar-ho.
Queda el resplendor dels mestres de la paraula, dels creadors de desitjos, de l’art dels que fan callar les rucades amb dos mots i un qüern de lletres, com fa Philippe Jaccottet:
Que la meva manera de resplendir sigui esborrar-me,
que la pobresa ens ompli amb escreix la taula de fruites,
i que la mort, propera o imprecisa, segons el seu desig,
sigui l’aliment de la llum inexhaurible.
“L’ignorant. Poemes 1952-1956”. Traducció d’Antoni Clapés, Palma, Lleonard Muntaner editor, 2016.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!