marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

13 de desembre de 2017
0 comentaris

LA NEGROR QUE S’EMBETUMA

Tot queda lluny, inabastable,
tot llevat del temor que tira
cap a la por i per això
el son té l’alè fatigat
i es despert sobresaltat
massa sovint. Res no aquieta
l’ànsia ni el temps estrellat
que perd el senderi i la gana.
Volta la sang ben carregada
de coll, fluixa de boca i cames.
Ni el compàs somort del rellotge
tempera la greu feixuguesa
dels instants nous que es liqüen.
Tot són bubotes que esparveren
la gelabror que s’endragona
per defensar-se de la pluja
viva de silencis trencats
com els vidres dels crits salvatges.
Som la negror que s’embetuma.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.