marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

10 de desembre de 2017
0 comentaris

L’AVINGUDA REMOROSA

Amb la cançó “Les flamingants” (o “Les F…”) de Jacques Brel voltant-li pel cervell a una velocitat vertiginosa, es disposa a anar a dinar a un restaurant ciutadà de menjar casolà. Brel considerava còmica la cançó però posa de volta i mitja els flamencs: Nazis durant les guerres / et catholiques entre elles / vous oscillez sans cesse / du fusil au missel.

La ciclogènesi explosiva començarà a fer matx el vespre, segons totes les previsions, però per més assegurar abans de sortir tanca les persianes de sa casa, tot recordant que fa uns anys un cop de vent imprevist li despenjà una persiana del dormitori que sortosament caigué gairebé a plom del vuitè pis al sòl del celobert fent-se benes però sense ferir ningú. D’aleshores ençà cada cop que es troba amb el veí del primer es disculpa per l’accident i a cada trobada hi posa més compulsió.
Entra en un restaurant prop de ca seva que no sol freqüentar decidit a menjar sense voler passar gust, que avui no és dia propici per assaborir la menja. Tant li és carn com peix; només defuig, com sempre, el menjar de cullera. Abans que un dels cambrers li demani què vol, veu passar un braç de me i decideix demanar-lo.

A la una i mitja el restaurant és ple de persones grans que sí que mengen amb gust. Just davant ell, un home amb molts d’anys, de perfil elegant tot i la gorja excessiva, mastega molt ràpidament en contrast amb la parsimònia de la seva dona, que ha pensat a dur la bossa de plàstic per portar-se’n la resta del menjar per a la seva mascota. No sap perquè, aquell vell de veu engolada que parla a sa dona sense mirar-la li recorda la cançó de Brel amb què ha sortit.

Vora ell, a la seva dreta, una altra parella gran considera que el menú d’arròs de peix i bacallà amb salsa és excel·lent i així ho fan a saber al cambrer. A ell, que no troba ni vol trobar gust a res perquè avui porta un mal dia, un mal dia de collons, li basten dues forquetades de me –res de l’altre món, tanmateix- per quedar assaciat. No fa el cafè: de cop ha sentit una mena de repulsió provocada per una bavarada de fritura que li ha ensutjat les vies respiratòries.

En sortir, una bufada de vent li pren la porta del restaurant i s’alegra força d’haver pensat a tancar les persianes abans de sortir. L’avinguda enventada remoreja i la catifa de fulles dels plàtans li envola les cabòries. En ser a casa, es diu, farà un cafè ben carregat i tornarà a sentir la rèplica de Wannes Van De Velde a la cançó antiflamenca de Brel, “De flamingant ne me traitez”: “Quoique l’on dise du glorieux passé, l’Espagne vint à la danse, / Assistée par la France, pour nous raser la conscience. / De flamingant ne me traîtez, être Flamand, c’est dur assez”.

I en sentir un altre cop la cançó, torna a dir-se que en aquest duel se sent molt més a prop del cantautor d’Anvers, Van de Velde, que no del d’Schaerbeek, Brel. Sobretot perquè: “Fascistes y’a partout, aussi chez nous, mais comme les gens adorent / Haïr ce qu’ils ignorent, par ce refrain je t’implore: / De flamingant ne me traîtez; je suis Flamand, fils d’ouvrier”.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.