Caminant en tombar el capvespre pels carrers de pocs pams d’amplada que hem heretat i que venen de molt lluny per acabar a la llinda d’un futur que sembla venir d’anques, és bo de fer obrir de pinte en ample la imaginació i sentir com et segueixen ciutadans de molts de cents d’anys, dames en finestra, enamorats amb molta més passió desbordada que afectes melindrosos, sense cítares ni flabiols i alguna rata fastigosa com el braç que desafia la compostura dels vilatans.
I és en aquestes rememoracions que t’enjogassen les idees, quan maleeixes el poc esment que param en els barris més antics, en els seus edificis i en l’entorn que dibuixen. L’ofensa del cablejat elèctric travessant les façanes com si fossin ganivetades, la propensió al pevecé en comptes de la fusta, el disseny dels fanals i altres agressions no fan més que apregonar la ignorància que, al cap i a la fi, ens deixa sempre al caire de l’abisme.
Els carrers que han viscut tantes generacions mereixen un respecte feridor i el seu manteniment escrupolós no ha de servir com a mostrador per atreure turistes, que sol ser una temptació molt forta per a les distintes municipalitats, sinó per la consideració i la reverència a la història que ens ha fet com som… o com hauríem de ser.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!