marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

23 d'octubre de 2017
0 comentaris

SEGUR QUE TOMBA

La cançó «L’estaca» l’any vinent farà 50 anys i ara mateix se sent molt per casa nostra com si s’hagués estrenat fa un parell de dies. Molt mal senyal perquè si torna a sentir-se amb persistència i amplificació vol dir que la bèstia del dictat i els qui l’alimenten tornen a anar desfermats.

Com Lluís Llach, també m’he emocionat escoltant i sentint la versió en cors (Catena) del cor Chjami Aghjalesi acompanyats per la cantant Jenifer. https://www.youtube.com/watch?v=Zx1XrMP3EBg.

Els que ja davallam la seixantena -i no diguem els que ens precedeixen- la convertírem en himne de les ganes de revolucionar la nostra adolescència i les beceroles de la joventut. Qui més qui menys d’aquest estol de revoltosos de mel i sucre tenim manta anècdotes referides a la cançó de Lluís Llach. A casa meva, sense anar més lluny, a força de posar-la un pic i un altre en un tocadiscos barater -la butxaca no donava per gaire més- els pares i tot l’aprengueren gairebé a contracor. I no en parlem quan em vaig entossudir a aprendre a tocar la guitarra o, més ben dit, aprendre’m la mitja dotzena d’acords que permetien acompanyar moltes cançons folk. En certa ocasió mon pare, sorneguer fi, em digué que li agradava més sentir Lluís Llach que no els meus bels encara que estiguessin carregats de bones intencions.

Ens pensàvem que morta la cuca, mort el verí i res més lluny de la nostra innocència: quaranta-dos anys després de la mort del dictador veim que amb ell no morí el seu potent verí i ara ens trobam que «L’estaca» segueix acompanyant la nostra revolta. I els seixantins i setantins que cantàvem la cançó als nostres fills com una batalleta de joventut, ara l’hem d’ensenyar als néts com a símbol de la lluita aferrissada per la nostra dignitat personal i col·lectiva.

No cal dir que els atacs despietats i la repressió brutal i bruta contra el Principat i les seves institucions; els menyspreus i injúries infringits a la seva ciutadania és una branca de l’estaca autoritària que durant 36 anys sembrà la mort i el terror. I tampoc no cal dir que entre tots la tombarem.

Per cert, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez segueixen tancats. Ja fa set dies.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.