Dia portopetrer, amb la dicció dels del lloc i contrada: Portopetre. Hi feia bon estar, amb airet que ventava mals humors, calors excessives i emprenyadures diverses. Ves a saber perquè, les barques, de la mida que siguin, fan mirera, atrauen l’atenció de menuts i garruts. I passejant entre barques, llaüts, velers, llances i iots t’adones que la mar ja és més d’esbarjo que de tall de feina; i que entre la brutor que deixen uns i la sobreexplotació pesquera que consentim tots, la mar es plany, i molt, i sembla que no li val per res. I encara més: ran de mar petita, abastable, de la que pràcticament forma part de la casa, hom pensa amb els pescadors, amb els pocs que queden a Portopetre i els que hi havia no fa tant. I amb els que, a més de tirar xarxes, tiraven del contraban per poder anar una passa davant la misèria absoluta. I caus en el compte que la vida exigeix més del que estam disposats a oferir-li. I entre això i allò, te topes amb Miquel Bauçà i la seva “Testimoniança del foraviler” que diu:
Quan el sol policroma les xarxes de l’aranya,
jo alç, silenciosament, un terròs
de call vermell. Faig el romiatge cru
de ma existència i m’escalf dins la terra,
com el raig es descabdella dins els vitratges.
Agermanat amb la pols i la flaire,
obriré solcs, enterrant flors.
Podré, alenant fort, cantar qualque
cançó trista, quan es pongui el sol
dins els garrovers. Llavors m’adormiré,
com la palla s’adorm, calenta,
al ventre de les vaques. L’oblit
regalimarà damunt els cactus vells
i els geranis. El fasser gemegarà
arpegis damunt el pedrís. Jo
dins la terra m’aniré adormint.
Aquest poema forma part de “La carn i el goig”, el primer recull de poemes de Miquel Bauçà que ha estat editat per Adia edicions, en la seva col·lecció Ossos de sol, l’editorial calongina que dirigeix Pau Vadell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!