marginàlies

Conta la viatgera de la família -temporalment romana camí de Toronto- que Roma és un caos gens histèric que s’accentua amb la calor. Res de nou. I que la cridòria habitual de la gent, a més de trenta-cinc graus, es converteix en martellades a la cervellera de tothom.

Considera igualment que fa la sensació que les romanes i els romans també estan fins al capdamunt de visitants, que es fiquen per tot i, com una massa enganxifosa en constant expansió, omplen tots els racons ciutadans. I pens que els venecians també es queixen que han cedit els seus canals, carrers i places als visitants i els seus interessos passatgers i epidèrmics, fent fora les necessitats pròpies dels venecians. I d’això no se’n pot deduir que grimpi i es faci forta la turismofòbia, com anuncien amb potents altaveus els qui tenen forts interessos econòmics en el turisme. És ben clar que és possible adir les necessitats dels autòctons amb les demandes dels visitants; com clar és que l’amuntegament, la saturació i la sensació d’ofec afecten tant la població receptora com la visitant. I que aquests excessos no contribueixen gens a la qualitat que hauria de regir i presidir aquesta activitat de lleure si volem que perduri per contribuir al benestar de tots. Que a Roma, a Venècia i a Palma, en segons quins mesos de l’any, hi ha massa gent per poder dir que s’hi viu i s’hi està bé, és un fet que ningú no pot contradir. Per tant, tot passa per regular la quantitat.

Diu també la viatgera temporalment romana que els miserables romans també criden i vociferen les seves insuficiències o mancances: “Els pobres que demanen també criden. Molt. Massa, potser. Els pobres que per més inri són baldats, exposen a crits, com actors de clàssics, les seves mutilacions amb sang inclosa”. Malauradament aquesta dramatització no els traurà del pauperisme.