marginàlies

A les 5 i mitja del matí del darrer diumenge de juliol només hi ha la fressa dels que encara van de gresca. Per les rondes que encerclen la ciutat, com abans ho feien les murades, la circulació automobilística és fluïda i seria bo saber quants cotxes es retiren de la festa i quants altres s’incorporen a la feina o a l’esbarjo.

La que se’n va de viatge repassa mentalment què s’emporta tot cercant algun possible descuit que encara podria resoldre. Sembla que ho té tot a la motxilla i a la trolley, i per celebrar-ho, sembla, de la ràdio en comença a sonar “Caruso”, la cançó de Lucio Dalla que popularitzà Luciano Pavarotti. Forma part de la sèrie de televisió “The Fortunate Pilgrim”, del 1988, basada en el llibre del mateix títol de Mario Puzo. La interpretava Sofia Loren. Deu tenir molts d’anys, la romana, i és l’única del trio que encara viu. Dalla morí d’un atac de cor fa uns anys a Suïssa quan encara li quedava corda, i Pavarotti també.

“Aquí on el mar brilla i el vent udola, a l’antiga terrassa davant la badia de Sorrento, un home abraça una nina que plora. S’aclareix la gola i continua la cançó”.

El conductor es deixa prendre per Dalla i la seva força en cantar “t’estim tant, però tant”, i es plany que permeten envellir els mites i els deixem a les portes de la mort que necessàriament han de transcendir. No cal saber que “Caruso” té trenta anys, ni que l’autor en fa cinc que morí: en sentir-la segueix solcant el futur del somnis i dels sentiments. Com més maquillatge ens posam per dissimular la flaquesa de la nostra constitució, pensa el conductor, més augmenta la força dels ulls plorosos d’una nina que ens deixen una llàgrima a la gola que cuita a ofegar-nos i la sensació ferma que la vida és com l’escuma de l’aigua de mar batent els esculls.