marginàlies

Des de fa temps contribuesc al compte de cafès tallats d’un foll escardalenc del barri on treball que es mou com una abella i parla fort per provocar el personal. Avui, mentre feia un cafè amb uns companys, ha entrat desafiant el taverner, com sempre, que no el vol al seu negoci, a fer-se amb la quota.  En tenir l’euro, l’ha mostrat orgullós a l’amo del bar i li ha grunyit qui sap què.

Aquest follet entra i surt del psiquiàtric, i si el veïnat assumís la seva natura cruiada, tant ell com la seva gent hi guanyarien prou. Lamentablement, però, la xarxa de suport mutu està molt malmesa, raó per la qual el furtivisme social fa veta i imposa el seu salvatgisme. I res no indica que aquest declivi hagi tocat fons.

Quan ha entrat el foll revolucionant el bar, parlàvem de la saviesa i de la genialitat, d’aquelles persones que són capaces de fer-se enigmes endins proveïts únicament d’uns coneixements i intuïció a anys llums del comú de la població mundial. Per un company, aquests cervells dos –o tres, o quatre- punt zero, saben aplicar a la matèria que estudien el sentit comú elevat a potències estratosfèriques. L’altre no hi estava gaire d’acord i aventurava que aquestes excepcionalitats apareixen com per art d’encanteri per demostrar als més optimistes que la intel·ligència humana mai no tocarà sostre i acabarà, d’aquí a trilions de trilions d’anys, a vèncer la mort.

Amb aquests cervells privilegiats pensava mentre el follet prenia carrer avall cantussejant una cançó dictada per la seva ment esquerdada. El contrast m’ha fet pensar que la majoria dels mortals que malmenam sense cap contemplació el planeta, amb penes i treballs aconseguim tenir un cervell 0,0. La veritat que s’imposa amb una claror feridora és que tenim tan poqueta cosa en el magí que no necessitam cervellera per prevenir i preservar aquesta materieta de cotó fluix, blanca i tan innocent com les ànsies de progrés.