AMB LA PLOMA A LA BOCA

Considerava que és allò que diuen
els arbres, el que cal oir a tota hora
perquè és allí on s’amaga la música
i no entretenir-se amb la piuladissa
dels ocells, que mai no diu res de nou.
Considerava igualment que qui mou
el món són els perdedors i que Déu
només té tractes amb qui li pot fer ombra.
Acarava l’aigua al foc perquè ambdós
guanyessin en fulgència estremidora.
Tanta claror en un cos jove per força
li havia de retallar prou la vida:
a punt de fer els vint anys, una nit clara
deixà l’alenada estesa al seu llit
i es llançà per la finestra amb la ploma
estilogràfica a la boca, aquella
que robà al comerç que tant odiava.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*