marginàlies

En ploure com cal, per les voreres més amples de Ciutat no s’hi pot passar. L’aigua és el millor nivell que existeix i, en caure generosament, deixa en evidència la feina pública mal feta que hem pagat entre tots i no a preu de canari jove, precisament. Si s’haguessin mirat a fer l’obra ben feta, a la britànica que deien alguns vells d’un temps, l’aigua caiguda es desguassaria gairebé immediatament i ordenada, i no és així. A la plaça de l’inventor de la penicil·lina, Alexander Fleming, sense anar molt lluny de casa, hi ha bassiots de mida considerable que queden fins que l’evaporació els esvaeix. Clar que els menuts hi xipollegen, car el xit dels bassiots, en els esperits que acaben de rompre l’ou, és irresistible; però els grans som així d’esquerps i de rondinadors sense causa; i que estam de punta permanent amb la municipalitat que en fa mil de malament i qualcuna de criticable en el millor dels casos, ja se sap.

I mentre el menut xipolleja, en un banc de la plaça encara humit, una al·lota s’abraça fortament a la motxilla escolar com si fos el seu al·lot o es protegís de quelcom o algú, perdent la vista vacil·lant en el mateix bassiot. Ningú no pot endevinar què hi veu però s’hi intueixen besos per estrenar, amanyacs atrevits o paraules xiuxiuejades que s’avancen als calfreds tan necessaris. I quan més endins del bassiot es fan, un moto de petita cilindrada amb dos ocupants fatxendes, rompen tot l’encanteri i encabriten el padrí que dóna la mà al seu net que ha estat a punt de ser atropellat pels dos gamberros. I es lamenta, evidentment, que a la ciutat li falten municipals que vigilin i sancionin tots els excessos que estressen en uns casos o embruten en uns altres una ciutat que podria ser bellíssima si no fos pels propis ciutadans que han dimitit de la seva condició civilitzada.