marginàlies

Els fars atrauen, de terra estant, enjogassen la fantasia i concentren històries d’aventures trepidants, relats d’ànsia i temor que atrapen tota mena de lectors. Per a la gent de la mar segueixen sent la referència, el signe de terra en la foscor marina, el límit de l’aigua transitada. I tanmateix, la majoria de fars, amb la seva necessària alçada, forcen la terra on se situen: al caire de l’abisme, alcen la pedra domesticada, arrogants rotunds desafien el vent i fan voltar la llum com si fos l’atracció principal d’uns cavallets celests.

Això pensava mentre em dirigia al far de Barberia, a Formentera. I més improperis que encara no he digerit en llegir la informació continguda en el plafó que acompanya la barrera d’entrada en el que no s”ha obviat que aquest far s’ha fet famós en aparèixer en la pel·lícula de Julio Medem “Lucía y el sexo”. I m’he enrabiat en veure que ni el plafó, ni Medem (perquè no l pertocava, segurament) ni el nombrós grup de gent que voltàvem el far, no ateníem com es mereix l’entorn del far, tota la vida baixa, a ran de terra, que hi glateix desafiant l’aire esquerp, la poca terra i magre, i la manca d’aigua de pluja. Ningú no feia cas a l’esclat de bellesa aclaparadora que volta qui juga a ser mite i només és l’excepció de la norma.

S’ha de visitar el Cap de Barberia perquè és imponent, perquè la seva seducció no té retop, perquè en tota la seva extensió la natura és la norma i el quitrà de la carretera que porta al far i el far mateix en són l’excepció.

A més, un far sense faroner no és res més que pedra morta.