marginàlies

El menut, 3 anys i 7 mesos, vol veure l’ecografia que faran a sa mare, que està embarassada de 13 setmanes. Està inquiet per veure la seva germana, o el seu germà. Tafaner intrèpid, no fa més que demanar com és, o millor com què és allò que està dins la panxa de sa mare. Fins ara era com una nou, però no li acabava de veure les semblances. En dir-li que era com una figura pinypon, els ulls se li obriren de bat a bat i tot va ser claror.

En veure els jocs d’ombres que omplen la pantalla de l’ecògraf i que retallen el fetus, no pot fer el sord a un esglai profund. Sembla com si assistís a un acte d’altre món i dimensions sacres perquè parla fluixet, ell que parla fort i bé, i a penes es belluga, ell que no sap estar aturat, concentrant totes les forces a destriar el cap, les mans, els peus, els ulls, el nas, d’un ésser que no deixa de ser estrany, més fruit de la imaginació, que ell alimenta amb frenesia, que a la construcció vera d’una vivència.

La ginecòloga diu que fa set centímetres de cap a cul, el fetus, i amb el dit gros i l’índex s’indica al menut la fita que necessita per fer-se a la idea de com és de petit petit, aquell esquit dins la panxa de sa mare que encara no és molt gran. Com que ja ha vist el cap, el cos i les extremitats d’aquesta llavor, no li cal cap més referència per abastar tot el prodigi. I si no surt de l’esglai en veure com el seu germà o germana aixeca el braç i sembla que el saludi, i pega coces, i es gira i regira, en sentir el cor atropellat d’aquell ésser estrany, la corpresa és tan intensa i fonda que demana un cop i un altre sentir-lo. Com si en el batec claríssim i contundent s’hi amagàs l’enigma que necessita desvetllar.

És a la tercera volta que sent el cor del seu germà o germana que pren el cap de qui el té en braços per dir-li a cau d’orella, com si desvetllàs un secret mil·lenari, que ja l’estima molt a aquella figura misteriosa que parla a través del cor.