marginàlies

El professor de moral, fent el primer cafè del dia a la plaça de la seva parròquia on li deixen tocar l’orgue recuperat fa uns anys a iniciativa seva –és un reconegut organista, alumne dels millors professors europeus- mentre tira la vista el més lluny que pot per recuperar-se de cinc hores ininterrompudes de lectura, la mirada se li tenyeix de sang, com si veiés caure un teló roig, i immediatament després veu com mor, predicant com mossèn Costa i Llobera, a la trona de l’església del poble on va néixer i que fa una eternitat  només usen els fotògrafs per fer algunes fotos de casaments, bateigs i comunions.

Veu com mor després de dir el dia, el mes, l’any i l’hora, com si aquestes dates formessin part del sermó: el 13 de maig de l’any 2199, dissabte, a les 20,43 hores. I ho diu amb l’església a vessar de gent, tot de caps amb casc gris metal·litzat perfectament arrenglerats, sense que cap d’ells el miri mentre gesticula i diu la data brandant els braços com si hagués d’espantar fantasmes. Abans d’expirar, pot veure que els feligresos formen una mena sembrat de bolets que callen amb una contundència esborronadora.

En retornar de l’esgarrifament, veu que té la xicra del cafè a la mà que li tremola lleugerament i la cara eixerida de la cambrera del bar, una argentina que el tracta a cos de rei, que li pica l’ullet i li diu que avui està guapíssim, amb la gorra de beisbol que estrena. No se sent el cos i lentament posa la xicra en el plateret per fer una alenada fonda que el retorni de l’ensurt i li certifiqui que avui és el 29 d’abril de l’any 2017 i que ell, el 14 de febrer, va fer els 78 anys. Sempre ha estat ràpid a l’hora de fer qualsevol càlcul i aquest és de nin d’ué: el dia que ha vist que moria s’esdevindria al cap de 182 anys, dos mesos i quinze dies.

Ha fet dues alenades molt profundes que el recuperen de l’atordiment  i quan inspira la tercera, cau un colom mort entre la taula de la terrassa que ocupa ell i la que té a la seva dreta, amb una parella d’estrangers que l’ignoren, molt més ocupats a admirar la façana gòtica de l’església que dóna nom a la plaça que no al seu atribolament.

L’au, en caure, ha fregat lleugerament el braç esquerre de l’estrangera. En notar el frec i veure el colom estès sense cap evidència de sang, pega bot de la cadira i fa un crit agudíssim i potent que fa disparar l’alarma de l’estany veí del bar.

Al punt, a la plaça compareix gent de per tot i tot són corregudes, uns que badoquen, allunyats del bar; altres que fugen tement qui sap què; d’altres que volten com si fossin baldufes boges i molts pocs que s’apropen a l’estrangera, que mica en mica es va convertint en el centre d’atenció. La dona segueix xisclant per molt que el seu acompanyant l’abraci i li demani que es calmi. Els parroquians del bar i els més agosarats la volten mirant d’evitar les manotades que pega i sense poder defensar-se dels crits.

De l’ajuntament que hi ha a dues passes en surten corrents dos municipals que malden per aclarir què ha passat, i no se’n surten a la primera. Un d’ells demana reforços i al temps fa fugir els curiosos que a penes deixen espai a l’estrangera histèrica. La cambrera argentina que tracta com un rei el professor de moral aconsegueix que entrin la dona en xoc al bar, ajeure-la en terra i ruixar-li la amb un sifó, la mesura més efectiva per deixar de xisclar. Ho aconsegueix.

En callar, a la plaça ja hi ha dues furgonetes d’intervenció immediata de la policia local i dues ambulàncies. L’alarma de l’estany segueix udolant però el trull de la plaça pot molt més que no ella. Els policies han fet fugir tothom de dins el bar. L’estrangera, mínimament recuperada, ha contat al seu company el que havia passat i ell, amb un castellà de passa tu, ha explicat als agents que s’havia espantat i escarrufat quan el colom, en la seva caiguda, li ha fregat el braç. I en veure’l mort, en terra, sense cap evidència de sang, el pànic i l’oi han pogut més que la sang freda necessària per no fer un espectacle com aquell. El policia que atenia l’explicació macarrònica de l’estranger s’ha interessat pel colom mort i ha anat fins allà on li ha indicat que era.

I, efectivament, allí hi havia el colom mort i a la vora el professor de moral amb el cap damunt la taula. El policia l’ha escomès de paraula i no ha trobat resposta. Li ha tocat l’espatlla i tampoc no ha vist cap reacció. Sobresaltat, el policia, tement el pitjor, ha agusat l’atenció, ha llevat la gorra de beisbol al professor i ha vist com tenia el front encastat a la xicra de cafè.

En no esperar-s’ho i no poder evitar un ensurt, impropi d’un professional com ell, ha fet una passa enrere amb tanta mala fortuna que ha trepitjat el cap del colom. El company de l’estrangera en xoc, en veure el colom amb el cap aixafat, ha perdut el coneixement i ha caigut rodó damunt d’una taula, que també ha fet figa. Immediatament, un dels metges de les ambulàncies, s’ha apressat a atendre’l.

L’altre metge, el de la segona ambulància, ha certificar la mort del professor de moral i ha ordenat a l’auxiliar que el tapàs amb una de les mantes tèrmiques, al temps que es dirigia al cap de la policia que avisàs el jutjat de guàrdia per aixecar el cadàver.

La cambrera argentina que el tractava a cos de rei, en veure mort el professor, ha fet un crit esgarrifós i la plaça s’ha tornat a esvalotar.