marginàlies

Joan Mas i Vives és Catedràtic del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears i un dels millors historiadors de la literatura catalana. És qui més i millor coneix el teatre de l’arxipèlag, estudi que reuní, en part, en el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (2003 i 2006). Ha estudiat a fons autors illencs coneguts com Josep M. Llompart, Damià Huguet o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i de no tan coneguts però que cal divulgar com Josep de Togores i Sanglada, il·lustrat liberal, novè compte d’Aiamans, escriptor, polític i militar nascut a Palma el 1767, ciutat on morí el 1831. A banda d’aquesta tasca investigadora, és autor de dues novel·les més: Com una vella cançó, del 2008, i Kabul i Berlín a l’últim segon, que va ser finalista del premi Sant Jordi el 2011.

La història de les històries que conta Mas i Vives a “Diable de Byron!”, comença el 8 de febrer de 1819 i acaba el 10 de març de 1820, just en el moment en què a Espanya s’inicia el Trienni Liberal. Es tracta, per tant, d’un temps convuls, molt agitat en el que la Il·lustració i la revolució es volen fer lloc a colzades. El relator de la novel·la ens assabentarà que la Guerra del Francès, del 1808 al 1814, “s’havia estès per tota la península i a l’illa, que n’havia quedat al marge, s’hi havia refugiat gent de tota classe per a qui qualsevol persona que hagués tingut tracte amb els francesos era l’enemic”. I encara més: “La vida de la ciutat estenia un vel sobre les tensions punyents d’aquells dies i tothom mirava de no fer-se notar”. Sembla, per tant, com si Mallorca, d’alguna manera, fes el sord a la revolta que encenia la península i Europa, i volgués fer-la a la seva manera.

En aquest magnífic relat assistirem al xoc entre fortunes sense terra i terres sense fortuna, això és, sense diners i sense seny que les arrangi. Entrarem en la lluita aferrissada i cruenta entre allò que queda de la noblesa, dels descendents dels repobladors de 1229, molts d’ells arruïnats, i els mercaders i altres menestrals que han concentrat fortunes armant naus negreres, per posar un exemple entre d’altres pròspers negocis. Assistirem, igualment, a la puixança dels amos de les possessions -ara en diríem apoderament- i, sobretot, dels seus fills que, aleshores, podien formar-se i esdevenir nous hisendats.

Veurem de prop el poder determinant dels diners, que mai no han ennoblit, però que són indispensables per mantenir la nissaga, la respectabilitat. Veurem ballar fins a l’extenuació la vanitat, la revenja, la traïda, les intrigues de palau de tots els poders coneguts i per conèixer. I, sobretot, sentirem, veurem i olorarem la mar, la mar que ens conforma com a persones i com a poble, que ens defensa i ens ataca a l’hora; que ens emmiralla i que ens aferma, que ens aïlla i ens agombola ensems.

Entre intrigues i assassinats, conspiracions i complots, ens trobarem amb dones decidides a sortir de la submissió, de l’esclavatge; disposades a ser elles sense pagar cap peatge per res ni a ningú. Dones inquietes que accepten l’altíssim risc de voler sortir de la invisibilització a què eren confinades. Dones en un temps que no era gens per a elles i que això no obstant se signifiquen i es volen fer notar.

Així, seguirem el camí d’un grup de joves amb ganes de canviar Mallorca i, per extensió, el món, enfrontats als pares i als usatges seculars que actuen talment murades. Joves afrancesats, i per tant perseguits, fascinats per la il·lustració i que tenen com a referent Napoleó, per molt que aleshores fos un ídol caigut .

I lligada a aquestes històries d’amor i rebel·lia, de desolació i desig, de fracassos i de conformitats que reprimeixen molt més que no apaivaguen, hi corre la vida dissoluta d’un canonge jutjada pel tribunal de la Inquisició. Home de món i de mar, el canonge; viatjat, navegat, capellà en terra de moros, confessor de monges de clausura. Emulador de molt lluny de Pere Abelard, el filòsof i escolàstic bretó de començaments del segle XII, molt famós per la llegendària i tràgica història d’amor que protagonitzà amb la seva neboda Heloïsa, que es relaten en un text que sobrevé al temps, les “Cartes d’Heloïsa i Abelard”.

El canonge Pere Josep Molines ho té tot per ser odiós: pervers, manipulador, pederasta, sàdic, depravat, luxuriós extrem, blasfem…  I conta en primera persona les seves cuites (de les que en porta un registre meticulós) sense oblidar-se cap detall amb una naturalitat esborronadora. El lema que guia el nostre canonge és tan simple com contundent: “La vida s’ha de viure, només això, ni trobar-hi sentit ni res”. I maleeix el seu perseguidor, canonge i tan corrupte com ell, perquè “creu que el cos és tot brutor. Treballa per negar que existeix”.

El canonge Molines, però, és llest, astut i per això maligne a bastament. Coneix prou bé la matèria –tant la profana com la divina- que tracta i la governança tant de la Diòcesi com del Sant Ofici. Sap perfectament per quins actes pot ser condemnat i per quins altres no. Per això, creu “Si els inquisidors volen arribar al fons de tot, no sé què passarà, augmentarà l’agitació als carrers i molta gent en sortirà perjudicada.

I planant sobre tots els personatges i les seves vicissituds, a més de l’alenada napoleònica, dues figures històriques. Una de nostrada, la nostra Beata per excel·lència, Caterina Tomàs i Gallard, que en el temps de la nostra història feia 23 anys que havia estat beatificada pel papa Pius VI. I l’altra, George Gordon Byron, Lord Byron, el poeta romàntic anglès que en el temps de la nostra novel·la era molt conegut i comentat. La beata valldemossina era idolatrada pels mallorquins i mai de mai no va ser qüestionada per qui volgués tocar poder ans al contrari: qui més qui menys maldava per fer acréixer el mite. Santa Caterina Tomàs era la virtut personificada, la rectitud no sols en l’obrar, sinó sobretot en el pensar.

Lord Byron, per la seva banda, és el revers de la santa: disbauxat, excèntric, malgastador, quimèric, dinamitador de morals, acusat de tots els excessos sexuals possibles, fins i tot d’incest. Ambdós marquen, a la seva manera, aquesta història d’històries, que és com un anar a Sor Tomassa i tornar per Lord Byron. Una galeria de retrats molts d’ells obscurs i tots ells fills de l’obscuritat i l’obscurantisme que representen la Inquisició i l’Absolutisme.

Ens trobam, per tant, davant una novel·la valenta, venturosament atrevida i amb tots els ingredients per interessar, per atrapar el lector des de bon començament.  Un text molt proper, a més: sents i reconeixes sense cap esforç els personatges i la geografia que abasten. Ho té tot: història, personatges més cobdiciosos que ambiciosos, guerres d’estirp i de sang…  I tot això, contat i dit a través d’una gamma àmplia de recursos expressius que no fan més que solidificar la lectura. Una novel·la, en definitiva, molt més byroniana que no de santa Caterina Tomàs, on les amors suren sobre tota mena de bestialitats i misèria. Per ventura d’aquí neix la voluntat que defineix el títol.