marginàlies

Colpeix fort, molt fort Edith Mathis, la soprano suïssa, en arrancar l’ària “Aus Liebe will mein Heiland sterben”. Quan Bach fa cantar la Passió segons sant Mateu –o la de sant Joan, que també ens ha arribat- la fa creïble i certa per molt allunyat dels pecats del món i la seva expiació que hom estigui, i encara que la perdició eterna li caigui a anys llum del sentir i del desitjar. Elevant la Passio –pronunciat en llatí- a la màxima potència sensitiva, pujant-la a la glòria de la sobrenaturalitat, fa sentir un patiment insuportable com ho fan els escarrassos o les puncions en vena.
És incomprensible que un home que no ha fet res de dolent accepti la mort més atroç per salvar el món de la desolació final. Però com t’ho exposa Bach entens com de sublim i subtil alhora ha de ser la sensibilitat -fora de tot control humà- que s’obre camí fins al moll de l’os i del coneixement.
Diuen que Luís Buñuel digué a Paco Rabal que qui no fuma ni beu és un cabró; que a ell els jesuïtes l’ensenyaren a beure i begué i fumà tota la vida. Seguint l’afirmació buñueliana, qui no sent res davant Bach en cantar la Passió (li ho hagin ensenyat o no els jesuïtes) és un superb de qui cal desconfiar i, per tant, allunyar-se’n.
Na Retxetes, una de les moixes de la clastra de la casa dels prodigis, en veure’m tan capficat en fils de pensament que poden acabar malament, des del seu racó de pensar estant, esbossa un somrís amoixonador i em ve a dir que estigui més pel nét, que la juguera no el deixa estar quiet un instant i és entremaliat de mena.