Quelcom s’ensorra, se senten els corcs que fan una gran festa.
S’aixeca de cop un aire esquerp que ha oblidat com s’acarona i els meandres que dibuixa la pluja que no vol fer mal.
I les mans balbes, la parla travada, les sabates que mosseguen, el pit que constreny l’alè, el braç que no en troba d’altre, el canell sense rellotge, dits sense tumbagues.
Se’n va per sempre el lluitador i es reten els resos.
Tot el món concentrat en un punt imprecís que s’amaga, s’esmuny perquè vol ser forat negre per engolir-ho tot sense deixar petja.
Cap senyal de cap cant apaivagador, ni del vol de cap au component nius confortables.
Ni piuladissa de polls que de gran voldran ser entrats en costura.
Arena en el paladar, el tacte aspre del desconhort, mirades humides que cerquen qui sap què i no troben.
Només la criatura que corre amb la bicicleta i riu, i riu, i riu fa avinent que la vida, tot i matar, rebenta per tot i esquitxa tothom.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!