marginàlies

La marcejada fa insuficients els embornals de la ciutat que ho té tot per ser bella i només mostra llangor i deixadesa. L’aigua cau i corre amb una entremaliadura que sorprèn els que encara treballen per fotre el pròxim. Els vianants, per tal d’evitar els bassiots, caminen de puntes i a saltirons, com si dansessin, creant sense voler una coreografia esbojarradament folla i divertida.

I en el llit de l’hospital vell i envellit, estranyat però amb la consciència plena, l’incansable perseguidor de quimeres mira de signar el darrer tractat amb el que li queda de vida. No pot parlar, s’esforça per fer-ho, i en veure que la paraula no pren cap forma, clou els ulls per no mostrar l’angoixa. Fa anar els dits com si escrigués a l’aire el que vol dir i en l’habitació no hi troba cap torsimany. És el fill qui, en prendre-li la mà del sèrum i besar-lo al front, l’apaivaga. Les mans i els llavis sempre acaben per dir-ho tot a l’hora que sigui i en el moment més crític.

Els punys que ha aixecat, les banderes que ha fet onejar i els cops que ha rebut en conseqüència haurien de comptar a favor seu a l’hora de signar el tractat que voldria fer amb els pocs alens que li queden i encara que fos a l’aire. I tanmateix, en el llit on ha iniciat el compte enrere, amb la parla celada per una tumefacció voraç que no té aturador, només hi compten la veu i les mans dels fills. I de fons, la remor dels qui l’apreuen i de la pluja que no cessa i que fa ballar els vianants per no caure en els bassiots d’una ciutat que si, si volgués, tornaria a ser la més bella del món, com digué el rei En Jaume en veure-la per primera vegada.