marginàlies

Temps era temps, a l’illa nostra, ser un ca de feina volia dir treballar constantment i en feines feixugues; morir-se com un ca, plegar de viure sol i abandonat, i estar tot sol com un ca, estar en completa soledat, molt allunyat del tracte social. Així, la majoria de referències del refranyer al ca no indiquen res de bo llevat de dues que són molt gràfiques: fer vida de ca, que vol dir viure sense treballar i donant tot el gust possible al cos, i estar més content que un ca amb un os, que no necessita cap precisió.

Observant en Tronxo (Panxo per als que no el coneixen bé i que prefereixen els “corridos” mexicans a les nostres codolades) hom pensa que les condicions de vida dels cans han canviat molt i relativament en poc temps. Clar que de desaprensius i mala gent el món en va ple i n’hi ha, de cans, que segueixen patint el bestialisme dels humans que malauradament encara no toca sostre. Jo encara he tractat gent que s’ufanava de cridar “fora cans, que no ponen” abans de llançar a la pobra bèstia un pedra que solia tocar el viu.

En Tronxo, ves per on, va patir de valent el bestialisme i ara gaudeix d’una posició certament de privilegi. L’abandonaren quan encara era quissó en un contenidor d’un poble del pla de Mallorca i una bona ànima el va rescatar mig mort. No se’n podia fer càrrec però el dugué a una societat protectora i d’allí passà a viure (a fer veritable vida de ca) amb la seva madona.

Avui, havent dinat, ens hem mirat una estona i ens ho hem dit tot. És marraner –i encara ho seria més si no fos tan llepador- i no hi ha res que li agradi més que dormir enganxat a qui sigui. Roncador de mena, juga a fer de persona mentre dorm al temps que els qui l’observam de prim compte l’antropomorfitzam sense cap vergonya. I mirant-te, t’aguanta la mirada desafiadorament com si et volgués dir que sap molt més de tu que el que et penses i que tu d’ell no en saps res o ben poc; de la missa la meitat.