marginàlies

Just asseure’s en el seient 28B de l’Airbus A321, se li apropa una hostessa amb acusat i agradable accent canari per dir-li, tant a ell com als seus dos companys de filera, que en cas d’emergència i comptant que ella no es pogués fer càrrec de la situació, ells tres serien els encarregats d’obrir la porta de l’avió que queda a la seva esquerra. I els indica sense presses com s’ha de fer; no cal ser enginyer, pensa. Un cop oberta, segueix informant-los, també serien els encarregats d’evacuar-la a ella. L’home que té a la seva esquerra, seient 28A, seixantena d’anys, tota la impressió de ser viatjant de comerç, en el moment de l’escomesa de l’hostessa llegia un llibre a la seva tauleta -per molt que ha fet no ha pogut esbrinar quin- i inicialment ha aixecat amb despreocupació la mirada. En sentir allò de l’evacuació de l’hostessa, però, de cop se li ha dibuixat a la cara tota l’entremaliadura del món i immediatament li ha dit amb una claror gens impostada que, en haver obert la malaurada porta, el primer que faria seria treure-la d’allí amb molt de gust. L’hostessa, ben preparada per a aquestes impertinències, li ha respost amb un somriure amatent, però la jove amb qui compartien filera, seient 28C, a la seva dreta, l’ha fitat amb tota la intenció de fer mal i, per rubricar la indignació, li ha aixecat admonitòriament una cella.

No pot dir que porti moltes hores de vol, però de la dotzena llarga de vegades que en els avions ha ocupat seients en les sortides d’emergència -ara, algunes companyies, els diuen XL- mai no l’havien advertit d’aquestes responsabilitats. I es proposa de cercar a part o banda si aquest compromís està estipulat en les normes de navegació aèria. Pensant això, però, cau en el compte que l’hostessa canària deu haver dit el mateix als tres ocupants de la porta d’emergència de la dreta. Dissimuladament hi dirigeix la mirada i s’adona que són tres dones. Somriu punyeterament tot pensat que el seu veí disposat a treure l’hostessa ferida just després d’obrir la finestra no trobaria gaire competència. O si, qui sap si l’al·lota de la finestreta, que la mira amb una amatença delicada i tot, no li guanyaria per mà.

Encara no són les set del matí i per ser d’hora a l’aeroport s’ha hagut d’aixecar a les quatre i mitja; això vol dir que el seu cervell encara no ha posat les voreres als pensaments. Sent així, no pot prestar l’atenció que vol i mereix un instant impagable com aquell. I se’n dol, un dol que s’apregona en veure com l’hostessa canària s’asseu en el seient plegable i contra la direcció de la marxa, just davant l’al·lota que l’esguarda amb cotons als ulls i per no trobar-li el mirar, tira el seu al panorama exterior a través de la finestrona de joguina de la porta d’emergència. I l’envest un atac d’estimera; o de nostàlgia, no ho sabria precisar.