marginàlies

La casa d’en Contador feia dies que romania tancada fent la sensació que tot dormia profundament. Vivia sol però mai no hi estava: les històries que contava reclamaven atenció permanent i tot el poble l’hi donava. El veïnat en feia altres tants que no veia davallar l’amo a la vila oferint oportunament conversa a qui volgués fer un téntol a la rutina o a l’avorriment. Mai no rodà la clau de casa, en Contador, i hi pogueren entrar, els més apropats, per mirar d’entendre la seva inquietant absència. Just entrar, les tres dones i l’home que ho feren se sentiren empesos cap on en Contador escrivia les seves històries i els seus versos. I a la taula on ho feia amb lletra clara de seminarista –alguns deien que havia estat a punt de dir missa- i sense cap esborrall hi trobaren un únic full que deia: “Viuré prou per veure’m test de text enravenant i humitejant”. Aixecaren la vista i a l’altra banda de la taula veieren en Contador ajagut damunt dues cadires com si dormís, amb els ulls mig oberts i un somriure encomanador que deixava veure les dents que tothom envejava. Cap signe de mort, cap olor que la l’anunciàs, però en Contador no alenava ni li havien trobat el pols. I sobre el pit d’en Contador un altre full amb tres versos:

Un bell dia veurem
enfilar-se un fil de fum
en el confí de la mar
i tothom creurà en l’amor.

Els tres veïns sortiren de la casa per anar a avisar el metge i en tornar-hi, en Contador només era un caramull d’ossos.