marginàlies

Avui fa 36 anys que un grup de guàrdies civils comandats per un tinent mostatxut, de llinatge Tejero, entraren metralletes i pistoles en mà al Congreso de los Diputados de Madrid segrestant els parlamentaris mentre esperaven una autoritat -militar, evidentment- per posar ordre i concert; una autoritat que, finalment, no hi va acudir o, si hi va acudir, no se’n va sortir.

Aquella nit, certament, va ser un malson i “La Trinca” en va fer la millor crònica possible amb la cançó “La dansa del sabre” que comença:

“Quan escoltàvem per la ràdio / el vot de la investidura / amb tricorni i metralleta treu / el cap la dictadura / i ens quedem esparverats /… garratibats. Quin cobriment que va agafar-nos / quin espant i quin canguelo / quan la veu enrogallada / va cridar “todos al suelo”/ començant a disparar… / ratatata…”. (https://www.youtube.com/watch?v=DhTMQeo4ADk).

La música és el moviment més conegut de l’acte final del ballet “Gayanéh” que Aram Khatxaturian va compondre el 1942.

Trenta-sis anys després, no s’ha acabat d’aclarir aquest intent de cop d’estat per molt que es jutjàs i condemnàs distints comandaments militars implicats a la tupinada. El paper de Joan Carles de Borbó segueix generant moltes preguntes i encara més dubtes. Ja se sap, però, que constitucionalment el rei és inviolable, adjectiu incòmode, com a poc. De fet, la primera frase del tercer apartat de l’article 56 de la constitució espanyola, que en parla, és molt inquietant: “La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”.

Joan Carles de Borbó ja no és rei -o sí? això de tenir dos reis, dues reines i dos papes genera molta confusió!- per la qual cosa ha perdut la inviolabilitat, però segueix sent aforat, és a dir, protegit.

Qui no hi està gens, protegit, és Josep Miquel Arenas, Valtonyc, el raper mallorquí, condemnat per “injuriar la corona” en les seves cançons. L’Audiència Nacional no ha atès que sigui un cantautor o poeta ni que de la paraula en faci crit, raó per la qual no pot argumentar a favor seu ni la llibertat d’expressió ni la llibertat de creació. La sentència deixa clar que la llibertat d’expressió “limita” amb altres drets o interessos constitucionals. I limitar la llibertat equival a donar espai a la mordassa.