Distorsions en l’independentisme (III)
Sublimacions
Potser és una constant de l’espècie humana el fet de fugir d’estudi i, en particular, un costum dels independentistes projectar cap a altres nacions i altres lluites les frustracions i les dificultats arrossegades en la pròpia. Així, per exemple, el combat dels irlandesos per llur independència va influir pregonament en els primers separatistes catalans, fins al punt que, com a conseqüència de l’aixecament del diumenge de Pasqua de 1916, a Dublin, contingents d’independentistes catalans marxaren voluntaris a lluitar a França i als Balcans, en favor dels aliats i contra els imperis centrals europeus, durant la Gran Guerra de 1914-18. Potser ho van fer pensant que, com a compensació, els aliats vencedors els regalarien una república catalana, al marge d’Espanya, però Espanya ni se’n va ressentir, d’aquella lluita llunyana.
Així mateix, encara avui dia, hi ha sectors de l’esquerra independentista catalana que semblen, en llur posat i actuacions, més bascos que catalans. O alguns altres “independentistes” que, en un excés sublim (i sublimat) de solidaritat internacionalista, són defensors d’independències d’arreu (Palestina, Sàhara Occidental…) però no de la independència de (tota) Catalunya.
Unitarismes
Les crides a la “unitat política en defensa de…” solen anar acompanyades de connotacions positives i, per això, es presenten com a indefugibles. De fet, són molt convenients… especialment per a l’organització o les organitzacions que esdevenen hegemòniques en la plataforma unitària formada. I, com que el programa “comú” ha d’ésser “unitari”, aleshores la reivindicació de la independència desapareix, no hi surt.
Així va passar amb la primera efervescència separatista dels inicis del segle XX, diluïda a dintre de la Solidaritat Catalana del 1906; amb la següent notable embranzida independentista dels anys 20, sota la dictadura de Primo de Rivera, neutralitzada pel Pacte de Sant Sebastià del 1930; amb el redreçament de signe independentista del Consell Nacional Català, en la immediata postguerra, dissolt l’any 1945 per la recomposició unitària i legalista del Govern català a l’exili (amb participació del PSUC); amb la lluita independentista del FNC i del PSAN, desdibuixades a dintre de l’Assemblea de Catalunya i de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià; etc. Sempre hi ha una situació d’emergència, ves per on, que implica programes unitaris de mínims i que, per tant, aparca la independència: “ara, no toca”.
El problema és que els independentistes no hem tingut prou clar que, ara i aquí, la situació d’emergència continuada és el risc permanent de desaparició (per domini imperialista espanyol i francès) de la nació catalana. Així doncs, la lliçó és: unitat sí, però per la independència.
València, 6 d’abril del 2013
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!