FER SA LLOSCA

El vianant considera que la ciutat no és prou amable amb els ciutadans; que els carrers ja no són seus, que ja no amoixonen les seves veus, que no agombolen els amants, que no arreceren els que deambulen furtivament per fer jocs a la nit. Els cul de sac, els carrerons sinuosos i els traçats espontanis s’han proscrit irresponsablement, desterrant així la bellesa en beceroles. I es diu, el vianant, que com més s’escampa la ciutat, més es banalitza i avorreix, i contra això res no hi pot fer la municipalitat per molt ben intencionat i bonifaci que sigui el batle que té mel a la boca, no com aquell sapastre a qui ha rellevat, que signava els bans en els bordells.

La desconfiança es ben perceptible en la cara i els gests de les persones amb qui es creua camí del jornal. No s’atreveixen a saludar-me, com si fer-ho despertàs alguna fera i dels llavis que desafien el fred darrer de la nit en naixessin ganivets.

Sap que fa sa llosca, el vianant, encara que a la fosca li quedi un sospir. Se sent el cap deslliurat però les cames feixugues, sort que el capvespre té hora amb n’Eleonor, la mestra aiurvèdica que li fa uns massatges que el ressusciten.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *