Josep Guia Marín

Quin sarcasme que la família acastellanada dels cacics de Castelló de la Plana tinga el mateix llinatge que mestre Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana. La seua castellanització –com sol passar en general— va emparellada a la manca de cultura i d’educació que els caracteritza i de la qual en fan ostentació. L’exabrupte insultant d’Andrea Fabra, pronunciat al Congrés de Diputats espanyol, no desmereix d’altres perles de son pare, també pronunciades en la mateixa llengua, com a president maleducat i barroer de la Diputació de Castelló. Ha dit la xica, a mode d’excusa, que l’expressió “¡Que se jodan!” li és impròpia, a ella. Res més lluny de la realitat: és pròpia i ben pròpia del tarannà feixista i prepotent de la seva família.

Però anem als pronoms, perquè la distància amb mestre Fabra també ve, a més de les maneres (Pompeu Fabra era tot un cavaller), pel cantó de la gramàtica: de la poca gramàtica que deuen saber els Fabra de Castelló. Perquè l’altra excusa esgrimida ha estat que l’insult anava adreçat a un diputat del PSOE que esbroncava Rajoy (un altre diputat “educat”, ves per on) i al conjunt dels diputats d’aquest grup, que els tenia enfront. Potser Andrea Fabra no deu saber que, si fos així, hauria d’haver dit “¡Que te jodan!” (si ho adreçava a un) o “¡Que os jodan!” (si ho adreçava a tots), però sempre amb pronoms de segona persona, els díctics que assenyalen l’interlocutor.

Per això, el “¡Que se jodan!” que va etzibar, amb un clar pronom en tercera persona,  només podia referir-se a “ells”, és a dir, a aquells dels quals Rajoy parlava en aquell moment: els aturats. Un ressort de burgesa, que manifesta odi i menyspreu envers la classe treballadora, ben prototípic de la mentalitat caciquil i parasitària dels qui viuen a costa dels altres i no tenen cap més mèrit professional o polític que ser fills dels seus pares. I, damunt, sense vergonya de manifestar-ho. Ni de deixar per a la posteritat (esperem que siga curta) un monument dedicat a ells mateixos, en l’aeroport de Castelló, fet per un tal Ripollés (de malnom “la monyos”), que és una barreja de culte a la personalitat (?), mal gust i balafiament de diners públics.

València, 19 de juliol de 2012