marginàlies

A trenc d’alba, la rosada fa relluir les branques del morer gazanenc i els reixats dels tancats. Es posa sobre l’herbei per treure-li el llustre. Cada gota esdevé un joc de llum primigènia que va escampant-se sense cap pressa. Mai no cansa veure lluir el dia. I és contemplant l’afinació dels colors matiners que hom cau en el compte que a Can Gazà no val a badar. A la casa dels més pobres entre els miserables, cada segon és un vida que es malmet o que es redreça miraculosament.

Ahir mateix, en Julià decidí de partir sense dir res a ningú, com sol passar amb més freqüència de la desitjada: als acunetats els costa agrair res i quan decideixen plegar veles se’n van a la francesa. No té cap motiu per anar-se’n, en Julià, necessita com el pa diari Can Gazà. Lluny de casa farà ull. Havia demostrat abastament la col·laboració que els demanam i en el temps de vida gazanenca mai no se li ha hagut de cridar l’atenció. Se’n va perquè l’ànsia del marginat pren les formes de l’avorriment. En Julià, encara que no ho digui ni sàpiga explicar-ho, a Can Gazà s’avorria, senzillament i pura.

La quotidianitat d’estar ocupats arriba a pesar-los en excés. Distribuir el temps, per a molts d’ells, és tediós i una pèrdua sobirana d’energies que cal destinar a les cabòries i a les insensateses que els dominen. Sembla que demanin tot el temps del món senzillament per no fer absolutament res. Molts d’ells ja han perdut l’hàbit de la badoquera i tot, que com sap tothom és la millor universitat de l’enginy i la creativitat. I avesar-se a aquesta forma tan poc assenyada de viure no és tan bo de fer, per molts d’anys que portis acompanyant-los.

N’Ireneua, l’ovella negra patrona de Can Gazà, ha fet 4 dies i està esplèndida. Sa mare, primerenca, no la deixa per res i no vol que la toquin. Als gazanencs no els agrada gens el nom perquè el troben raríssim i mal de dir. De res no els val que signifiqui la qui porta la pau. Tampoc no se’n saben avenir que en quaranta anys de tenir ovelles sigui la primera vegada que hagi nascut una ovella negra. Saben que l’han de cuidar com si fos fill de tots i ho faran perquè en ella, en el fons i enc que no ho diguin, s’hi veuen reflectits.