marginàlies

Diumenge de festes amb foc i diables, molta d’aigua i vent, i mala mar, d’aquesta que s’endú incauts que volen fotografiar la ira marina i no els torna; de menjar poc per desembafar i de fer casa amb lectura. No fallen mai, les lectures, i sempre hi són, no te les acabes mai ni t’acaben a tu. Llegir torna guapos els lletjos, que deia aquell, i no emmalalteix, ans al contrari, és la millor medecina per fugir de l’avorriment que pot matar sense aixecar sospites. I si hom ho fa vora el foc domesticat, encara entra millor.

Havent fet el cafè, just abans que la pluja tornàs a insistir i ens deixàs el cor amb un fil, llegia el pregó per a la Festa de l’Estendard del 2016 que preparà Maria Barceló Crespí i que titulà “La ciutat de Mallorca en temps de Ramon Llull”. Interesantíssim passeig per la ciutat de Mallorca que el savi i Mestre conegué de prop.

“Com i quina era la casa que els correspongué a la família Llull? On s’instal·laren els pares de Llull? La tradició indica que en un indret no gaire lluny de l’actual carrer de sant Miquel ran de la plaça Major. Aquesta casa va passar per diferents propietaris i remodelacions i, junt amb altres, al segle XIX seria enderrocada pel nou projecte de creació d’un espai destinat a mercat el qual, posteriorment, conformaria la moderna plaça Major”.

Les ciutats mai no moren, s’encamellen unes sobre les altres sense atendre els cadàvers que cada generació hi deixa enterrats o abandonats. És la seva forma de viure i de romandre.

Plou a bots i barrals, ara mateix, damunt la ciutat de Llull, “una urbs polenta i esponerosa”, a parer de Maria Barceló. “… la plus bella vila que anc haguéssim vista, jo ni aquells qui ab nós eren”, diuen que digué l’Alt Rei En Jaume. Ho sosté ningú, hores d’ara?