marginàlies

Comentava al seu fill, que menava el cotxe amb esma perquè la cortina d’aigua dificultava molt la visibilitat, que els matalassers desaparegueren gairebé de cop i volta, com els paraigüers. Els paraigües també passaven de pares a fills i resistien més d’una girada provocada pel vent, deia com si conferenciàs. Saps que qui va inventar el paraigua era una jove xinesa que nomia Lu Mei?, demana al fill que ni l’escolta, tanta atenció presta a la conducció. Es canviaven les conxes, que la teva padrina deia a les barnilles, i se substituïa el tap, que per desgast deixava córrer l’aigua bastó avall, convertint el reguiuet d’aigua en una gotera innoble.

Ella s’enfila per la memòria, narrant-la com si fos al teatre, i al bell mig del monòleg, el fill fa un crit i sembra el cotxe. L’eixugaparabrises no dóna a l’abast, tant plou, i dues passes enllà de l’espant, un embalum que ràpidament pren les formes d’un nin de poquíssims anys, en pijama i descalç, amb la cara desencaixada. Mare i fill, a l’una, surten del  cotxe per anar a recollir-lo.

Ella arriba primer i d’una volada pren els quatre anys –l’edat que li fa- en pijama sota l’aigua i el fred; aquell tremolor exhaust i feridor que desempara i entotsola. I entra  al seient de darrera del cotxe per despullar la criatura, eixugar-la com pot amb la jaqueta de punt que s’ha tret i embolcallant-lo amb el seu abric amb folre polar. Entretant, el fill, només ha estat capaç de dir-li que va de quatres a la policia.

Ella, s’arrapa el nin al pit perquè entri en calor, i el menut li passa els braços pel coll. Descansa, petit, i el menut li diu baixet a cau d’orella que sa mare l’ha deixat sol i que s’ha espantat amb tanta pluja, i que ha vist moltes goteres i aigua per tot, i que s’ha fet por, i ha sortit de ca seva per demanar ajut perquè no té pare, només són la mare i ell, i de cop s’ha trobat en el carrer mort de por i enmig de la pluja sense saber com tornar a casa.

Ella plora perquè mentre la criatura parla, la veu entre fulles camí d’un embornal que com més aigua beu, més voracitat presenta. I torna a veure la cara del seu fill de la mateixa edat que el nin recollit, que trenta-set anys enrere, en una nit tant glaçada com aquest dia, a l’habitació 164 de l’hospital infantil, poc després de les 10 de la nit, li deia que tenia molta de son, mare, vaig a dormir però tu no et moguis d’aquí fins que me desperti. I fa trenta-set anys, que dorm.

En arribar a la prefectura de policia, no sap ben bé d’on, li arriba el Magnificat de Marco Frisina cantat per Mina. I el plor s’embraveix. La pluja neutralitza ses llàgrimes.