marginàlies

Amb les mans gelades costa parlar amb fluïdesa, em diu la veïna en entrar plegats a l’ascensor quan acaben de tocar les sis i mitja del matí. S’adona de seguida que no ha dit exactament allò que volia dir i, tot i l’edat, enrogeix d’empegueïment com si fos nina. Tornam vells!, es plany, i rectifica amb veu compassada per no tornar a errar-se: tenc les mans gelades i el fred tan dins el cos que tenc la sensació que no parl amb fluïdesa.

Li somric educadament i afectiva, i li dic que l’havia entès a la primera. I immediatament  tenc la sensació que també jo manifest el meu avergonyiment perquè allò que tenia ganes de dir-li era que havia fet un vers complit que pensava robar-li.

Insisteix la veïna que el fred matiner ve armat amb ganivets que et fan malbé la part del cos que resta sense tapament. Porta un barret de colors vius i una bufanda germana, fets seus, i em diu reconfortada que els cabells li tornen a néixer després de les sessions de quimioteràpia. Està neta, em diu, i fins d’aquí a tres mesos no ha de tornar a l’oncòleg. Està tan contenta que s’animarà a fer –se un guants amb els mateixos colors del barret i la bufanda. Per ventura en acabar-los se n’haurà anat el fred, murmura, però si és així, la seva néta major els heretarà perquè fa temps que li’n demana uns.

El trajecte amb l’ascensor no dóna per més conversa i abans de tocar carrer la veïna em recomana que em tapi bé i mentre m’ho diu, s’aixeca la bufanda fins a cobrir el nas de manera que a la vista només li queden els ulls, que acotxen els colors vius. Li obr la porta del carrer perquè passi primer i se senya com ha fet tota la vida en tocar carrer. Jo no duc ni barret ni bufanda per protegir-me el nas i les orelles, i el primer cop d’aire ve tan carregat de fulles d’afaitar que em destrossen la cara sense fer-me sang.