marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

12 de gener de 2017
0 comentaris

DE FÀMULS I ARQUITICLINS

Fent un cafè amb uns amics, la conversa ha derivat cap als anys inicials de formació, com sol ser habitual. Arribats a una certa edat, més o menys provecta, les batalletes de joventut, per molt que ens pesi o no ho diguem per vergonya, es fan lloc amb una facilitat tan estabornidora com impecable. De l’elemental però ben curosa cultura musical que rebérem; dels càstigs corporals, lleus o notant, que ens infligien els professors més sàdics, hem passat a les menges i d’aquí als fàmuls i als arxiticlins, que en el meu cas eren arquiticlins, paraula que mai més no he usat ni gairebé pronunciat des que cessà la formació primera.

Els primers, els fàmuls, com consta en el Diccionari Alcover-Moll, eren “els sirvents d’un seminari o altre col·legi religiós”. Els fàmuls que vaig conèixer -jo mateix en vaig ser moltes vegades- només servien les menjades. Setmanalment es formava la colla de fàmuls, que paraven i desparaven taula, servien les soperes i les safates, el pa i l’aigua. Al cap d’aquesta colla samaritana hi havia l’arxiticlí, o arquiticlí, que solia ser el de major edat o bé pertanyent als cursos superiors presents en el menjador, i que manava amb molt de gust i autoritat, naturalment. Clar que si el servei no anava com havia d’anar, el eixabucs dels prefectes o superiors eren per ells en primera instància.

En el seu moment no em vaig preocupar gaire del significat d’una paraula que mai no havia sentit a dir però que em semblava molt infantil -per com sona- per a una comesa d’alta responsabilitat, als ulls d’una criatura de tot just onze o dotze anys.

De granat, vaig saber que era una mena de superintendent o de cap de cambrers, per usar expressions més entenedores, que, in illo tempore eren els que tastaven les menges dels banquets importants per comprovar que estaven a punt de cocció i de gust, i tastaven els vins abans de servir-los als convidats. En el meu temps no feien aquesta feina i es limitaven a dirigir el servei de menjador, comesa que no era gaire difícil, tanmateix.

Seria bona, que ara anàs a un restaurant de campanetes i sol·licitàs la presència de l’arxiticlí o arquiticlí. I encara més bo seria que el cambrer (o el fàmul), respongués eficaçment la demanda i al punt es presentàs a taula l’arquiticlí tot demanant-me el que volia.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.