marginàlies

No hi ha res com la foganya per escarpir pensades. De com acompanya, ho saben aquells que, exposant-s’hi generosament, permeten que les vaques els recorrin les cames jugant a fet i amagar. El foc de foganya és tan domèstic i domesticat que és capaç de deixar-se prendre per les mans en conca sense cremar, com si fos l’aire que requerim per seguir desitjant-lo.

La foganya  de Can Gazà s’hi mira molt a l’hora d’acompanyar i bé que ho sap en Ferran, que havent dinat, aquests dies que el fred acuita, l’ationa abastament  per fer-se molt lluny, pensades enllà. Està cruixit, en Ferran, per una insuficiència respiratòria que aquests dies el martiritza especialment. Qui el veu mirant el foc, amb la cara xuclada encesa, és capaç de veure com barrina; com maleeix la seva mala sort infinita; com voldria que la purificació que se li atribueix al foc, consumís enterament tant les xacres físiques que l’acuneten com els edemes dolorosos a la sentimentalitat que li balla pavanes.

Vora el foc, becainarà, en Ferran, i és ben possible que somiï i tot, que diu que té els somnis infantils i ben actius, i que els recorda tots encara que no sigui capaç de relatar-ne cap. Entrarà en somni, en Ferran, i sols el rescatarà l’amortiment del foc, que reclama més tions per fer randa als pensaments més càlids.