marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 de desembre de 2016
0 comentaris

AVANÇA VIANANT, CANTEN ELS MANEL

Anit anàrem al concert dels Manel, a Manacor, amb les filles, que tocava reviure eixides tots quatre com quan compartíem els espais i érem forts i gairebé mai no perdíem la calma. Als Manel els vaig escoltar per primera vegada a la Nit de la Cultura de l’Obra Cultural Balear del 2008, a Artà, i em deixaren ben enllepolit. Dies després, passant per una traqueïtis molt rebel, vaig capbussar-me en el seu primer treball discogràfic –Els millors professors europeus- i l’interès creixé fins a nivells notables, a més d’ajudar a fer més passadora la galipàndria. I d’aleshores ençà, ja fa vuit anys, els cantussej molt sovint perquè les seves històries cantades venen amb mi per desembossar les canonades del mal humor o per fer entrar millor instants que venen de caire.

Als Manel els he vist en directe a l’esmentada Nit de la Cultura d’Artà, a Ses Voltes de Palma, a Porreres i ahir a Manacor, i mai no m’han decebut. Ahir, l’Auditori de Manacor estava ben ple de joves i no tant joves, i de molt granats, senyal inequívoc que el grup importa sense importar-hi l’edat. Clar que els joves s’aixecaren de les butaques i botejaren dins un ordre i es mogueren per demostrar la sintonia amb els quatre músics, i que els no tan joves romanguérem ordenadament asseguts, que els teatres encaren ens imposen.

Les històries cantades dels Manel presentades en concert tanmateix superen amb escreix el propi grup. Probablement la sobrietat escènica, la temperància del so, i la distribució dels components sobre l’escenari obeeix al perfil públic que s’han marcat; al personatge comunitari que han dissenyat per raons de mercat o d’altre índole. Al cap i a la fi, però, els Manel ho preparen tot perquè les protagonistes absolutes de l’espectacle seguin les històries que presenten al públic perquè sigui ell qui les vesteixi tot cantant-les, i mira que recordar les lletres no és gens fàcil.

A Manacor, ahir, almenys a mi, com a vianant de tota mena de carrers, camins i llinyes, em quedà clar que em cal avançar cap al lloc o l’indret on tot es fa possible.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.